Quina sort tornar al 1933, l’any de l’ocupació del Consell per un grup de joves diguem-ne exaltats que reclamaven entre d’altres coses el sufragi universal (masculí, naturalment). L’any que els Coprínceps van decretar la destitució del mateix Consell, que s’havia mostrat –en la seva opinió– massa condescendent amb les exigències dels revolucionaris i que estava començant a exhibir una inquietant pulsió sediciosa. L’any de les dues vagues generals de Fhasa, les primeres de la nostra història, i recordin que no n’hi va haver una tercera fins al març del... 2018, quasi un segle després. I l’any, en fi, de les eleccions imposades pels mateixos Coprínceps, que van tenir lloc el 31 d'agost sota la gens discreta vigilància dels gendarmes del coronel Baulard que havien arribat deu oportunament dies abans, i que van concloure amb el convenient triomf de la facció moderada de Pere Torres, el síndic que va substituir el destituït Roc Pallarés.

Tot això ja ho sabíem perquè la revolució d’Andorra es va convertir en la serp d’estiu de la premsa catalana i espanyola de l’època. Diaris i revistes ens van enviar els seus reporters estrella, entre els quals la catalana Irene Pol, que en va deixar una sensacional sèrie de reportatges publicats al setmanari L’Opinió. I ho havíem vist gràcies als fotoreportatges canònics del nostre Valentí Claverol i del barceloní Josep Brangulí, que no es va voler perdre el sarau. En canvi,  són molt menys conegudes, fins al punt que ens atreviríem a qualificar-les d’inèdites, o gairebé, el mig centenar d’imatges que en va deixar el també fotògraf barceloní Josep Maria Sagarra i Plana (1885-1959), cap parentiu amb l’escriptor, que es conserven als seus fons, dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Una autèntica mina, aquest fons, que frega els 30.000 negatius i que n’inclou un centenar d’andosins: els de la revolució del 1933 que acabem de veure i, atenció, una sèrie igualment suculenta que va disparar en el que sembla la seva primera escapada entre nosaltres, la tardor del 1929 amb motiu de la inauguració del tram de carretera entre la capital i Encamp.

Però tornem al 1933, l’any que en opinió de Gerhard Lang ens va anar d’un pèl que no ens convertíssim en una república. Sagarra, que s’havia format a la casa Gomon de París i que des de principis del decenni tenia agència pròpia, devia pujar a finals d’agost, just a temps per presenciar l’arribada dels gardes mobiles enviat pel copríncep francès per controlar els vaguistes de Fhasa i garantir que a les eleccions del 31 d’agost guanyés el candidat que tocava. Els veiem exhibint múscul a la plaça Benlloch, controlant els passatgers a la parada del cotxe de línia a la plaça Major de Sant Julià, patrullant l’edifici central de Fhasa, encara en construcció i vigilant el portal d’accés al recinte exterior de Casa de la Vall, sempre amb el fusell a l’espatlla. També va documentar el neguit ciutadà, amb desenes de veïns concentrats a la plaça Benlloch, i el mateix dia de les eleccions va tenir l’ocurrència de pujar fins a Ordino, on segons Irene Polo el Comú va disposar una sopera en lloc d’una urna perquè els veïns hi anessin dipositant els vots.

No arriben al mig centenar de negatius, i la sospita és que si es va molestar a pujar fins aquí en devia disparar uns quants més... que potser no s’han conservat per les vicissituds que durant la Guerra Civil espanyola va patir el seu arxiu personal, parcialment desaparegut a causa d’un bombardeig franquista. Els anys de la República va exercir com a fotògraf oficial de la Generalitat –va treballar a les ordres de Macià i de Companys– i durant la conflagració, a La Vanguardia. El 1939 va ser depurat, i sobreviu amb col·laboracions esporàdiques a l’agència EFE i la revista Hola. Trist final per a l’home que ens ajudarà en endavant a veure una altra cara del fecundíssim 1933. I la llàstima és que no repetís a l’any següent, quan es va plantar per aquí dalt el gran Boris Skossyreff. Ben pensat, i donada la tirada andorrana que tenia, podria ser que vingués i que aquella sèrie també es perdés a la Guerra Civil?