El ministeri de Cultura es va comprometre ahir públicament a obtenir còpia dels fons documentals de l’antiga vegueria francesa, avui dipositats a Nantes, i del delegat permanent, avui als arxius departamentals dels Pirineus Orientals, a Perpinyà. Una estricta declaració de bones intencions, perquè segons el portaveu del Govern, Guillem Casal, del que es tracta ara és de negociar i formalitzar els convenis amb les autoritats competents per determinar quins són els documents de temàtica andorrana que custodien, si estan o no digitalitzats, i les condicions per obtenir-ne còpia i posar-la a consulta pública, bé de forma presencial a l’Arxiu Nacional, bé de forma remota. Fins aquí, cap novetat respecte al que fa un any i mig llarg el mateix ministeri va avançar amb motiu d’una reunió del comitè de Diàleg transfronterer Occitània-Andorra. Aleshores es va traslladar a l’altra part l’interès per recuperar ni que fos còpia digitalitzada dels fons andorrans, i de conèixer-ne amb detall l’estat, si estan o no inventariats i en quina fase de digitalització. El cas és que han passat divuit mesos i segons sembla estem exactament al mateix punt: una declaració d’intencions. L’única novetat significativa és que als de Nantes i als de Perpinyà s’hi ha afegit ara l’Archivo General de la Administración, amb seu a la localitat madrilenya d’Alcalá de Henares, on es conserva la documentació referent a nosaltres generada pel ministeri d’Exteriors espanyol: un volum documental que frega en total les 600 unitats.
L’objectiu, diu Casal, “és digitalitzar el màxim nombre de documents possible, però primer hem de saber exactament de quins documents estem parlant”. Fins aquí, tot segons el més o menys previsible. Però el ministre portaveu no va concretar en quina fase es troben aquestes gestions –s’ha contactat alguna autoritat francesa o espanyola per engegar el programa– ni molt menys el calendari. El cas és que convé distingir d’entrada entre els fons generats per la vegueria i els del delegat permanent. La documentació generada per la primera –la judicial, la policial i tota la relacionada amb fronteres, immigració inclosa– van desaparèixer d’un dia per l’altre als primers anys 90, durant el procés constituent. Ho recordava temps enrere l’avui consellera general Susanna Vela, que ho sap de primera mà perquè aleshores era la directora de l’Arxiu: “França va enviar una arxivera per inventariar els fons, que no s’havien treballat mai. Hi vam col·laborar, i per això disposem d’un inventari rudimentari. El Govern del moment tenia perfectament assumit que aquella paperassa pertanyia a Andorra, perquè el veguer és una institució històrica nostra, no de França, i que, per tant, es quedaria aquí. Però ens vam quedar de pedra el dia que ens assabentem que se l’havien endut, amb nocturnitat i traïdora. No ens en va quedar res, a banda de l’inventari”.
Encara pitjor; els fos de la vegueria van anar a parar als arxius diplomàtics de Nantes, com si la vegueria fos un consolat o una ambaixada, quan no hi tenia res a veure, des del moment que el veguer el nomenava el copríncep, no el ministeri d’Exteriors. Cas diferent és el del delegat permanent funcionari. De l’anterior al decenni del 1880, quan el càrrec l’exercia el prefecte de Foix, se’n conserva còpia a l’Arxiu; de la posterior, no. Per concretar: si la documentació generada pel veguer era a dreta llei andorrana, perquè l’havia generat una institució nostra, no n’hauríem de reclamar la restitució, i no només la còpia? “El cas és que estan sota custòdia d’autoritats estrangeres. La primera fase és sol·licitar-ne còpia per poder-ne centralitzar la consulta a l’Arxiu. Si més endavant surt l’oportunitat de recuperar aquest fons, ho farem com hem fet amb els frescos de Sant Esteve”. Amb la diferència, en absolut menor, que els frescos van sortir després d’una compravenda perfectament legal, i els fons del senyor veguer van desaparèixer amb nocturnitat i traïdoria.
La vegueria episcopal: un cas a part
Els fons del veguer episcopal van seguir els mateixos passos que els de la francesa i van desaparèixer d’un dia per l’altre. Pitjor, perquè s’ignora on van anar a parar i no es van arribar ni a inventariar. Assegura Casal que s’han iniciat gestionats amb la Santa Seu per mirar “si podem tenir accés a alguns dels fons documentals de temàtica andorrana”. És cert que en qüestions tan delicades convé deixar de costat el maximalisme i procedir de forma gradual. Però sense renunciar als principis: el veguer era una institució andorrana, no vaticana.
