–Peret, aquest llibre és bo.

–Si és bo, me’l quedaré.

La resposta del Pere Torres, el Peret de cal Regí, era inapel·lable, diu Jordi Alcobe. Som cert dia de juliol del 2008, a cal Regí estaven de reformes, i al cap de casa, ja ho hem explicat, hi havia aparegut un volum aparentment antic i enquadernat en pergamí. “Abans de llençar-lo al femer”, recorda que li va dir el Peret, “fes-li un cop d’ull per si té algun valor”.

 El tenia, i tant que sí. “El primer que vaig pensar és que es tractaria d’un breviari o d’un llibre religiós, que són els que se solen trobar a les cases pairals. Les cobertes estaven molt deteriorades, la primera pàgina estava blanca, i la segona, i la tercera, i així fins a la vuitena. I la meva sorpresa, millor dit, estupefacció, va ser quan vaig girar pàgina i a la novena m’hi vaig topar el títol, Manual Digest de les Valls d’Andorra, i l’autor, Antoni Puig. Va anar de poc que no em desmaiés”. Diu que es va sentir com Howard Carter quan va trencar el segell de l’última porta que barrava el pas a la tomba de Tutankamon, i jo me’l crec.

La resposta del Peret era irrefutable, diu. Però es van acabar entenent, i va ser una sort, perquè és gràcies a la providència, al bon veïnatge –cal Regí és veïna de casa Puigcernal, la casa pairal d’Alcobé– i la prudència del Peret de no llençar-lo directament al femer com el Digest que no és un Digest sinó la còpia del Politar que el mateix Antoni Puig va fer el 1797, ha acabat ingressant al fons de Casa de la Vall.

Entre les moltes preguntes que esperen encara resposta –què hi feia, aquest Politar, a cal Regí? Per què el va copiar el bon prevere escaldenc en un moment tan avançat de la seva vida? Per què el va titular Manual Digest quan és, insistim-hi per enèsima vegada, un Politar ampliat? Per què hi va incloure la còpia del mapa de Francisco de Zamora?– la que al nostre home d’avui més la intriga és la confluència astral que es va produir aquell 2008: a banda del Politar 1797, a les mans d’Alcobé van anar a parar aquells mesos de frenesí bibliòfil un altre exemplar del Politar i tres Digests més, uns i altres procedents de Barcelona, Tolosa, Ripoll i, en fi, Andorra. De fet, ahir es passejava per Casa de la Vall amb una bossa amb els quatre volums, que havien anat a acomiadar-se del seu cosí germà. Ni ell mateix s’ho explica, tot i que potser hi tingui a veure la dèria col·leccionista que practica de forma compulsiva des de fa, diu, 40 anys. La sort, de qui se la treballa.

Hauríem tingut nosaltres el gest si el Digest que no és un Digest, sinó un Politar formés part de la nostra col·lecció? Hi poden anar rumiant. Alcobé diu que l’ha impulsat a fer-ho el mig segle de vida, que dona certa perspectiva i una certa consciència sobre la nostra condició estrictament temporal; la falta de temps material per dedicar-li el temps que hi podran invertir altres investigadors, el genuí entusiasme que l’actual sindicatura ha demostrat i demostra per la cosa patrimonial, i en fi, la convicció que, després de setze anys, setze, a casa, li havia arribat l’hora de volar pel seu compte i emancipar-se. 

Avui aquell Digest que no ho és ja no és seu, però és encara millor: és de tots.