La revista ‘Pilote de montagne’ reconstrueix la trajectòria d’Adonis Moulène, i Laurenao Ruiz es converteix en el pilot més longeu de l’univers.

La notícia la donava al desembre el Diario Montañés de Santander, la localitat on Laureano Ruiz va néixer el 15 de juliol del 1924. Laureano Ruiz!? Sí, home, el pilot que l’11 d’agost del 1956 va firmar la proesa de convertir-se en el primer aviador que s’enlairava de terra andorrana... i que sobrevivia per explicar-ho, perquè abans que ell un altre home d’aquesta estirp de gegants, Adonis Moulène (Montet-et-le Bouxal, 1917-París, 1956) s’havia convertit en el primer aviador a aterrar entre nosaltres. Va ser el 6 d’agost. L’endemà, per celebrar-ho, va programar un vol d’exhibició amb un selecte grup d’autoritats –Julià Reig, aleshores conseller general, i el representant del copríncep francès, Yves Michel. Amb la mala fortuna que l’avioneta que pilota, una Broussard de la casa Max Holste armada amb un motor de 450 CV, potentíssim per a l’època, va topar amb una línia de pollancres que s’alçava al final de la improvisada pista, al càmping de Santa Coloma. Moulène va resultar greument ferit. Tant, que va ser traslladat d’urgència, primer a l’hospital Pupan de Tolosa, i el 18 de setembre al de Val de Grâce de París. No hi va arribar amb vida: va morir a bord del tren que el transportava.
 
Però tot això ja ho sabíem. Com a mínim, grosso modo i després que el 2005 el mateix Ruiz visités el lloc dels fets i evoqués la gesta in situ. Si en tornem a parlar aquí i avui és per la notícia que, dèiem, donava al desembre el Diario Montañés: Ruiz acabava de renovar la llicència de vol –de fet, va ser a l’estiu, a bord d’una Morane Saulier– i de convertir-se als 99 anys en el pilot en actiu de més edat de l’univers. O com a mínim, en un dels més grans: es veu que un tal Harry Moyer, pilot ianqui veterà de la II Guerra Mundial, encara s’enfila com si res a la carlinga d’un avió als 103 anys...
 
Però convindrà el lector que quan freguem el segle d’existència no ve de tres o quatre anys. El cas és que el nostre Ruiz va pujar per primera vegada a un avió mogut pel desig d’emular un amic seu que lluïa un pin amb tres gavines sobre fons blau: l’emblema del curs de vol sense motor que aquell xaval acabava d’aprovar. I ell va fer el mateix. 81 anys i més de 23.000 hores de vol després, l’home forma part de l’Olimp de l’aviació universal i naturalment de la brevíssima història de l’aviació andorrana. Segons el Diario Montañés, l’únic problema que té als 99 anys és per accedir a la cabina de l’avioneta. Una vegada a bord, diu, es transforma en el pilot de proves que va ser i aprofita que ningú no el vigila per fer loopings, simpàtica maniobra que consisteix a posar l’aeronau del revés i volar amb el cap mirant a terra. En fi.
 
El cert és que si parlem avui de Ruiz és per l’infortuni de Moulène, el primer a atrevir-se a aterrar entre les nostres valls, i de qui la revista digital Pilote de montagne (PDM) consagra una documentadíssima entrada que en repassa una trajectòria fulgurant i coronada amb una mort si es vol absurda, per evitable, però que el va catapultar a la llegenda. I conclou amb unes suculentes consideracions sobre la proesa d’aquests dos homes, avui inimaginables: “Encara avui no existeix cap aeròdrom en territori andorrà, i per tant cap autoritat aeronàutica autoritzaria aterrar en una pista improvisada, menys encara en un càmping envoltat de muntanyes. En canvi, les autoritats de l’època no només hi van assistir, sinó que es van prestar a participar en el fatal vol d’exhibició. Per acabar-ho de rematar, el pilot va refusar l’oferiment de tallar els arbres del final de la pista i va optar per intentar enlairar-se tot i la humitat que impregnava la pista. Eren altres temps, i eren altres costums. Calia més per intimidar un pilot de combat, sobretot perquè l’objectiu del vol era precisament convèncer les autoritats de la viabilitat d’obrir un aeròdrom”.
 
Com un arpó
Moulène, en fi, va morir a conseqüència de les terribles ferides que li va infligir un dels nervis que unia l’ala de la Broussard al fuselatge, que en impactar contra el terra se li va clavar a l’espinada “com un arpó”. La funesta ironia és que els seus acompanyants –el síndic Reig, el representant del copríncep francès i el patró de Max Holste, Robert Chauchon, que feia de copilot– en van sortir il·lesos. L’esposa de Moulène, Geneviève –que era enginyera aeronàutica de professió– el va vetllar durant sis setmanes a Tolosa, en agreujar-se l’estat de salut el van traslladar a París, però es veu que no va resistir el viatge. Moulène va ser enterrat al panteó familiar d’Ivry-sur-Seine el 26 de setembre del 1956.
Abans d’acabar amb Ruiz i els motius que el van portar a emular la proesa del pilot francès –i a sortir-se’n on ell havia fracassat– repassem breument el brillant full de serveis de Moulène, que després d’obtenir el diploma de pilot el 1937, s’enrola a l’exèrcit de l’aire, firma cinc victòries en deu duels i 75 missions de combat durant la II Guerra Mundial, que va combatre a les forces aèries de la França Lliure, és fet presoner en dues ocasions, i totes dues s’escapa, amb gestos tan honorables com la vegada que, destinat a una ala de caça a Tunísia, prefereix dimitir abans de combatre els seus camarades de la França de Vichy durant el desembarcament aliat al Nord d’Àfrica.
 
Una altra de les ironies d’aquesta història és que, reciclat després de la guerra en pilot de proves, va ser ell qui va presentar al saló de Bouget del 1953 la Jodel D9, la germana gran de l’avioneta que tres anys després Ruiz va pilotar des de Santander fins a Santa Coloma: una D112, gairebé artesanal, que ell mateix havia ensamblat, amb un humil motor Continental de 65 CV –comparin amb els 450 CV de la Broussard de Moulène– i amb unes característiques ales en forma de díedre –com els Stukes! Tot plegat, un pes ploma de l’aire, que tot just pesava 500 quilets i que era capaç d’arribar als 160 quilòmetres per hora.
 
Explicava Ruiz el 2005 que la decisió de volar fins a Andorra la van prendre el mateix dia que van tenir notícia de l’accident de Moulène, el 9 d’agost. L’endemà mateix i sense demanar cap autorització, van sortir a primera hora de l’aeròdrom santanderí de La Albericia amb destinació Lleida. L’última etapa, entre Lleida i Andorra, va començar a les 7 del matí de l’11 d’agost: “Vam arribar després d’una hora de vol. No sabíem on aterrar, però la visibilitat era excel·lent i les restes de la Broussard ens van servir de referència. Vam fer unes passades sobre el càmping fins que els campistes es van adonar que preteníem aterrar, van plegar les tendes i van aclarir la pista”, deia el 2004. Van ser rebuts amb tots els honors a la capital, i aquella mateixa tarda a les 4 emprenien el vol de tornada: “Vam recolzar la cua de l’avioneta en un mur, amb un home a cada ala, per tenir l’aparell en línia de vol i estalviar-nos uns metres decisius. Vaig donar tota la potència i l’avioneta va començar a rodar. Vaig esperar a l’últim moment per donar-li a la palanca i de sobre sobrevolàvem els arbres on Moulène havia ensopegat. Però no guanyàvem altura. Passat un quart d’hora quan ens començava a amoïnar la benzina consumida, la suau brisa que bufava a mitja tarda ens va donar una empenteta i un cop de sort: ens n’havíem sortit. En una hora aterràvem a Lleida”.