Madrid, 22 de novembre del 1975. Franco acaba de morir dos dies abans i l’encara príncep Joan Carles puja a l’estrada de les Corts i jura sobre els Evangelis, atenció, “cumplir y hacer cumplir las Leyes Fundamentales del Movimiento y guardar lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”. Busquin si en tenen el temps i les ganes l’escena a YouTube, i fixint-se en l’home que li pren jurament. Molt probablement no el reconeixeran: és Alejandro Rodríguez de Valcárcel, el de que no falti, falangista de primeríssima hora, membre destacat del règim, president des del 1969 de les Corts franquistes i que entre el 20 i el 22 de novembre del 1975 va exercir com a cap d’Estat en funcions com a president del Consell de Regència.
A més de fer-li jurar a Joan Carles els principis del Moviment –després li va sortir llufa, però aquesta és una altra història– el nostre Rodríguez de Valcárcel el proclama finalment rei d’Espanya, i convindran vostès que això no passa cada dia ni ho fa qualsevol.
Doncs bé: si en parlem aquí i avui i recordem una història que sona a No-Do és perquè el bon Agustín és l’home del banyador negre que contempla com un xaval navega sobre un matalàs a la piscina del Park Hotel. Som a principis dels anys 70, en el moment culminant de la carrera de Rodríguez de Valcárcel com a jerarca del franquisme, i qui tants anys després ha fet parlar l’estupenda postal d’aquí dalt és Leopoldo Santiago. Sap del que parla perquè des del 1974 fins al 1988 va exercir com a recepcionista al Park Hotel –abans ho havia sigut durant un decenni al Mirador: d’això se’n diu triar bé– i el senyor president va ser una de les moltes personalitats que hi van desfilar durant aquells anys. Altres personatges de certa posició van ser Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona (1957-1993) i durant gairebé 40 anys jutge d’apel·lacions d’Andorra; Pere Duran Farell, fundador de Gas Natural i l’home que va gasificar Espanya, i naturalment Carmen Polo, l’esposa del dictador.
Així que Santiago no en té cap dubte: és ell. Més encara: posa nom al noi del matalàs a qui sembla que es dirigeix Rodríguez de Valcárcel, i a les dues noies que estan a punt de capbussar-se: són els germans Molleví, Miquel, Pilar i Conxita. “Durant molts anys”, conclou, “vam tenir aquesta postal a la venda a la recepció de l’hotel”. Sap del que parla, sí.
És el que tenen les postals antigues, que es posen a explicar històries sensacionals per poc que les interpel·lis. La fotografia podria ser de finals dels anys 60 o primeres 70. Encara no hi havia ni la pèrgola de fusta que s’hi va instal·lar posteriorment i que en la reforma del 1988 es va convertir en la que avui en presideix l’esplèndid jardí. De fet, algun dia caldrà escriure la història d’un hotel projectat a principis dels 50 per Joan Margarit, pare del poeta i autor també i només una mica més tard de la veïna plaça de les Arcades. Totes dues, per encàrrec de Bartomeu Rebés, amb qui l’unia una profunda amistat, com el fill de l’arquitecte, el poeta Joan Margarit, ens va explicar a les seves memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra.
I no oblidin aquell sensacional poema seu, Andorra Park Hotel, que comença així: “Cap dona no es recorda de cap carta./ Els núvols presagien fred i neu”. Existeix una foto estupenda del poeta nen –era el 1952– a la vora de la piscina, amb l’esquelet de l’hotel, encara a mitges, en construcció. Un altre dia en parlem. Avui volíem evocar l’home que va coronar el rei Joan Carles, aquells dies feliços al Park Hotel.