Acostumats a les joies del romànic i més enllà, algunes d’elles d’història mil·lenària –Sant Vicenç d’Enclar, sense anar més lluny– segur que a més d’un li sobtarà descobrir que Sant Jaume dels Cortals té tan sols 25 anys. Peladets, perquè la primera pedra es va posar l’1 de maig del 1999, amb motiu de la festa del patró, i es va consagrar (i inaugurar) el 29 de desembre d’aquell mateix any. La història és curiosa perquè uns metres més amunt s’aixeca la capella original de Sant Felip i de Sant Jaume, una joieta del segle XVI, potser del XV, que es va dessacralitzar a principis del XX i que va passar a mans de la família Cintet. Durant un segle va servir de paller. L’equip comunal que a finals dels 90 encapçalava el cònsol Jordi Mas va tirar pel dret i va decidir aixecar una capella de nova planta, i aquesta és la curiosa, insòlita i sorprenent història que recull el documental Sant Jaume dels Cortals, 25 anys, dirigit per Robert Lizarte, que s’estrenarà oficialment el 29 de desembre, coincidint amb el 25è aniversari de la consagració.

El dilema, recorda Mas al documental, era on construir el temple. L’espai triat va ser un racó del bosc de les Llaus, i l’encarregat d’imaginar-lo i projectar-lo, l’arquitecte Manel Palerés. El problema, però, era que pujant per la carretera dels Cortals la capella quedava oculta pel bosc i la consigna era respectar els arbres i si era possible no talar-ne cap, millor. Al final se’n va haver de tallar un, que té cert mèrit. I la solució imaginativa per visibilitzar Sant Jaume va ser separar la nau, que es va quedar al bosc, del campanar, que es va aixecar a tocar de la carretera. Una solució clàssica a la qual els italians del Renaixement ja havien donat nom: campanile. I d’aquí la peculiaríssima estructura de l’església.

No és l’única. Diu Pallarès que la llum que hi entra i les vistes que els feligresos poden contemplar des de l’interior responen a un noble objectiu: “Quan era petit havia anat molt a missa i sovint m’hi avorria molt. Vaig pensar a oferir a qui li passés el mateix que a mi l’opció de distreure’s una mica”. A banda de Mas i de Pallarès, també desfilen pel documental Antoni Purroy, que va executar l’obra, Antonio Arias, autor de la talla de Sant Jaume (inspirada per cert en un gravat de Jacques Callot del XVII), Jordi Torres, en nom de la família Cintet, i el periodista Alfred Llahí, de qui manllevem el títol de la crònica: “Va ser l’última església no tan sols del segle XX sinó també del mil·lenni. La decisió d’aixecar-la al bosc de les Llaus no podia ser més encertada: en plena naturalesa, sobre un fabulós mirador que domina el poble d’Encamp, respira més espiritualitat que la majoria de capelles més cèntriques”.