Altres vegades havia amenaçat que ho deixava, per esgotament o perquè sentia que el públic li havia girat l’esquena. I sempre s’havia acabat refent, reinventant-se i tornant-ho a intentar. Però aquesta vegada va de debò. I per motius menys prosaics. Després de setze anys pilotant La Fada Ignorant, degà dels nostres bars musicals, diu que necessita canviar d’aires i provar nous projectes en una altra terra. Serà a Esparreguera, on ja ha trobat un prometedor local amb escenari, hivernacle i terrassa on engegar totes les idees que aquí es van anar quedant pel camí, des d’un festival de cançó –germà gran del concurs que cada tardor convocava a La Fada, aquest any ja no– fins als vermuts musicals que anys enrere va intentar a La Puça, i que van morir de pura inanició.
Aquesta és la mala, pèssima i irreversible notícia, perquè ens deixa sense un local històric, el que va mantenir la flama del directe en les hores més fosques i perquè La Fada sempre era una opció per acabar de passar la nit en bona companyia i millor música, encara que després no hi anéssim.
La bona, que plega, però a poc a poc i sense presses. L’únic que té clar és que el 2025 l’estrenarà ja a baix. De moment té l’agenda de juliol i agost plena, i no descarta allargar-la fins al setembre: “Després, ja veurem”. La idea és traspassar La Fada claus en mà a algú que vulgui mantenir-ne l’orientació i, posats a demanar, establir una mena de pont musical amb La Fada catalana. “Pèro la veritat és que és més difícil del que preveia i ara per ara no hi ha ningú disposat.” A banda, les ganes de començar de nou i en un altre lloc –esperit d’aventura, se’n diu, i és molt saludable–. Fernández està pelet cansat de tants anys d’estirar del carro dels directes, de demanar quasi sisplau que el públic respongui. La creixent competència de bars i restaurants que programen actuacions en viu tampoc li ho ha posat fàcil, “tot i que aquests dos últims anys no em puc queixar de l’afluència”, asssegura.
En fi, que La Fada encara no ha tancat i ja comencem a torbar-la a faltar. A ella, al Toni i al Blacky. Recordin que aquesta aventura marciana, que requeria tones i tones de vocació, va arrencar exactament el 19 de gener del 2008, i que del cafè teatre dels inicis va anar derivant cap a sala (o millor, saleta) de concerts. Els anys daurats va ser entre el 2009 i el 2016, hi van desfilar gent com El Niño de la Hipoteca, Dani Flaco, Andrés Lewin, Rozalen, El Kanka, María Peláez i Albert Sanz, va ser capaç de mantenir durant unes quantes temporades aquelles vetllades de poesia sota el lema Veus, i el 2017, en plena crisi, es va treure de la màniga el concurs de cançó d’autor. Contra tot pronòstic, sovint contra els elements, han passat setze anys i aquest miracle que és La Fada ha arribat fins aquí. No és mal bagatge. Tenim tot l’estiu per dir-li adeu com es mereix.