La idea és senzilla: arriba a una ciutat i busca un racó més o menys transitat, que hi caigui de forma natural un raig de llum i que al fons quedi una massa de penombra. Aquesta és la part més delicada i, diu, difícil de tot plegat. A Andorra el va trobar exactament a l’antic carrer major, posem que entre la placeta de Sant Esteve i la de la Consòrcia. Quan el té, hi planta el trípode i a esperar que passin les seves víctimes. Contra el que pot semblar, assegura, el trípode l’ajuda a passar desapercebut, molt més que si treballés amb càmera diguem-ne manual perquè s’estalvia el clàssic gest de cortesia d’aturar-te per deixar que el fotògraf dispari i no esguerrar-li la perspectiva. Doncs no: a ell el que li interessa és precisament aquell anònim vianant, i just quan travessa el raig de llum que durant una fracció de segon l’il·lumina com un focus i es retalla contra el fons negre, ell dispara.

Ell és el fotògraf Oriol Llauradó (Barcelona, 1970), i si el nom els diu alguna cosa no és casualitat: entre el 2010 i el 2012 va exercir com a fotoperiodista per aquí dalt, i després de voltar mig món i anar-se’n literalment a les antípodes, Llauradó ha tornat ni que sigui per dos dies per arrencar precisament a la capital el projecte Gent-Carrer-Gent. Si les coses van com les ha planificat, els pròximes dotze mesos recorrerà Europa de dalt a baix i a cada ciutat on s’aturi farà exactament el que ahir va fer a la placeta de Sant Esteve: buscar el racó, el raig de llum i el fons en penombra, i esperar que els natius hi vagin desfilant.

El paisatge urbà, el lloc, és de fet indiferent. Amb prou feines una excusa, perquè queda reduït a un fons negre i per tant la fotografia podria estar feta a qualsevol ciutat del món. El que li interessa, diu, és retratar aquest formigueig de gent, que ve de la foscor i que hi va, que en surt durant un instant fugaç –que és el que Llauradó capta– per tornar a capbussar-s’hi al moment següent. Gent-Carrer-Gent parla òbviament de l’anonimat, de la solitud i de l’aïllament dels individus en les nostres societats, una de les paradoxes de la contemporaneïtat.

Però aquesta és només una part del projecte. N’hi ha una altra que transcendeix la fotografia i que la converteix en prometedora performance. I ja sé que el més prudent que un pot fer quan arriba un artista i l’amenaça d’engiponar-li una performance és arrufar el nas en un saludable exercici d’escepticisme. Però abans de fer-ho, esperin un moment: l’aventura en què Llauradó s’ha embarcat es completa amb la projecció nocturna, en un mur de la ciutat on ha treballat i de forma més o menys espontània –perquè no hi ha convocatòria i planta el projector allà on li deixen una presa de llum– de les imatges que hi ha capturat durant el dia. Es tracta, diu, de tornar-los de manera simbòlica, a ella i als seus habitants, el que els ha robat de dia. I això és exactament el que va fer dimarts a la nit al centre històric, projectant una sèrie de retrats a la paret de l’Arrosseria.

El resultat és francament espectacular: una mena de desfilada ciutadana, una col·lecció de personatges anònims que surten un moment del país de la foscor i que hi tornen de seguida. Llauradó hi projecta una selecció de les criatures que ha anat retratant al llarg dels seus safaris; n’hi ha d’aquí, però també de Kàtmandu, de San Francisco, de Buenos Aires... Però sense el context urbà –i aquesta és la intenció quan es planta davant d’un fons en penombra: prescindir de qualsevol referència geogràfica– la sensació és tota una altra: la soledat i l’aïllament –diu– cedeixen ara davant l’essencial comunitat que formem els humans sigui quin sigui el nostre origen. I per acabar-ho d’arrodonir, la projecció nocturna la documenta en vídeo.

De tot això en sortirà una exposició i un llibre. Res a veure amb la faceta de fotoperiodista que li coneixíem fins ara, i en la línia dels projectes creatius que l’han fet finalista de prestigiosos certàmens internacionals com LensCulture i el premi de fotografia de la Fundació Vila-Casas. En Gent-Carrer-Gent hi invertirà tot un any, viatjant a bord de la mena d’autocaravana-taller a què es va mudar ara fa un any i mig quan va deixar la feina normal per embarcar-se en aquesta aventura. Per això diu que Gent-Carrer-Gent és un “projecte de vida”... Com diu el proverbi mariner, viure no és necessari; el que és necessari és fotografiar. Era així, no?