“Por fin poco antes de les 4 horas, empezaron a llover del cielo las señales incendiarias blancas de los Pathfinder [...] Waughman y su tripulación comenzaron entonces su bombardeo. Los reflectores atravesaban ahora las nubes e iluminaban gran parte del cielo de la ciudad. El flak era intenso y el bombardero no paraba de zarandearse y sacudirse. Abajo, la birllante luz de las bengalas se mezclaba con el resplandor anaranjado de las explosiones y las llamas bajo las nubes. A las 4.08 horas estaban sobre el objetivo volando a 23.000 pies y lanzando sus bombas sobre los marcadores”.

Disculpin la llargada de la cita, però és la descripció del bombardeig aliat que la matinada del 18 de febrer del 1944 va caure sobre la ciutat alemanya de Leipzig, segons el relata James Holland a La gran semana: la mayor batalla aérea de la II Guerra Mundial. James Holland sí, gran patum de la historiografia britànica, amb el permís d’Anthony Beevor i Max Hastings.

I què, es demanaran legítimament. Doncs mirin: resulta que la narració del bombardeig de Leipzig la treu Holland del quadern de bitàcola del sergent Russell Rusty Waughman, el pilot del Lancaster en què en aquells moments servia com a bombarder, atenció, el lauredià Norman Westby, que va viure els últims trenta anys de la seva vida entre nosaltres i que va traspassar el gener del 2022. Tenia 98 anys. I no saben la il·lusió que arriba a fer topar-se el rastre del bon Norman en aquesta obra monumental, cridada a convertir-se en referència sobre la campanya aèria més decisiva de la II Guerra Mundial: la que va tenir lloc entre el 19 i el 25 de febrer del 1944.

Va ser aleshores quan els aliats van donar el cop definitiu a la Luftwaffe, destruint centenars de caces enemics però també i sobretot les fàbriques on s’enssemblaven, i on van obtenir la superioritat aèria que va fer possible l’èxit de Normandia, el 6 de juny següent. El preu va ser elevat: van perdre quatre centenars d’aeronaus i 3.600 aviadors, però la força aèria de Hitler es va quedar als ossos. Al juny només li quedaven 2.686 caces, que poden semblar molts, però és que al davant hi tenien els 25.500 dels aliats, als quals calia sumar prop de 17.000 bombarders. Com havia vaticinat Eisenhower als seus homes, “si el 6 de juny veieu avions volant per sobre vostre, no us amoïneu, som nosaltres”.

Sabíem que el nostre Norman hi va tenir un paper destacat: el novembre del 1943 havia ingressat al 101 de bombarders de la RAF, amb base a Ludford Magna, quin gran nom. Des del primer moment es va incorporar a la tripulació del sergent Waughmann, un de les desenes de veterans a qui Holland dona veu per bastir el seu relat. La incursió sobre Leipzig va ser una de les quatre que el Lancaster de Westby i companyia va protagonitzar durant la gran setmana. Segons Holland, “Rusty Waughman aterrizó de nuevo en udford Magna a las 6,55 horas. El escuadrón había salido comparativamente bien librado: solo había perdido una aeronave”. El millor de tot és que el nostre Norman també en va deixar constància al seu propi quadern de bitàcola, on els aviador anoten de forma telegràfica les incidències de cada missió. I que molt amablement ens el va deixar copiar: ves a saber on ha anat a parar. L’entrada d’aquell 18 de febrer és lacònica: “Bomber Command Heaviest Losses. 79 shot down”. Glups. 

Objectiu: Sttutgart
Dos dies despres tornen a sortir en missió de bombardeig, i de nou Waughman parla en boca de Holland: “Mientras sobrevolaban Sttutgart, zarandeados y sacudidos por el flak, el bombardero divisió el objetivo, aunque parecía diminuto desde 22.000 pies de altura. A pesar de ello, calcularon que habían bombardeado con bastante precisión y aligerados de sus bombas, subieron, giraron y emprendieron el camino de regreso hacia Inglaterra. ‘Un viaje largo pero tranquilo’, anotó Waughman en su diario”.

L’última missió d’aquella gran setmana va ser la més productiva: el 25 de febrer volen cap a Augsburg, ara no a les ordres de Waughman sinó del primer oficial Adamson: “Sobrevolem els Alps. Un paisatge impressionant. Ni un núvol. Forta oposició de caces i de reflectors. Ens ataquen Ju 88. El raid més profitós des que estic al Bomber Command.” Tot el contrari del que experimentarà el 24 d març, aquesta vegada sobre Nuremberg: “Viatge infernal. Els huns [alemanys] ens envien tot el que tenen i més. Veiem caure 27 Lancasters. El Bomber Command pateix les pitjors pèrdues: 93 avions no tornen a la base”.

I el millor, per al final, amb l’aparició estelar del nostre Norman al patracol de Holland. Amb nom i cognom i en el moment de presentar la tripulació de Waughman: “Todos eran suboficales, por lo que podían mantenerse juntos cuando no volaban, en lugar de irse a salas y cantinas por separadao. Formar tripulaciones en la Unidad de Entrenamiento Operativo era siempre azaroso [...] Waughman se encariñó muy pronto cone llos, a pesar de que sus orígenes y personalidades eran bastante diferentes. Norman Westby, su artificiero, había nacido en una caravana gitana. Su navegante, Alec Cowan, habñia mentido sobre su edad para alistarse y solo tenía 17 años. Su operador de radio era un galés apodado inevitablemente Taffy. Le gustaba la cerveza pero nunca dudó de su habilidad ni de su fiablidad. El único miembro de su unidad que le preocuaba era su ingeniero...”