El 16 de juny hauria fet 38 anys que va ingressar a la plantilla del tribunal de Corts. No els arribarà a complir perquè dos dies abans Maria Victòria es jubila, i amb ella, la memòria viva de la institució. Pensin que quan ella va començar, Corts no estava ni a les Columnes: de fet, estava a l’actual edifici de la CASS, on compartia la segona planta amb Fiscalia. En aquella època que avui pot semblar remota, hi havia una secretària, Paquita Mora, i una oficial, Rosa Ferrer –l’excònsol, sí– “que són les que em van ensenyar l’avui”. Avui, perquè ens en fem una idea, la plantilla de Corts inclou tres secretaris, sis oficials i dos administratius. Les proporcions són unes altres, com ho és el volum de feina i també la ubicació. La nova seu de la Justícia a Baixada del Molí, en servei des del 2019 i on per fi s’han retrobat Fiscalia, Batllia i Corts, “ens semblava als inicis un autèntic palau, de tan gran com el vèiem. Pensa que veníem de les Columnes, on pràcticament no cabíem i topàvem pels passadissos. Semblava que no l’ompliríem mai. Doncs estàvem equivocats”.

Guerrero es va convertir en arxivera gairebé per eliminació. De fet, no en tenia cap experiència prèvia, li va tocar i en va haver d’aprendre sobre la marxa. La seva és una feina a l’ombra, que raríssimament, per no dir mai, no surt a la llum –de fet, és la primera vegada que en parla en públic en quatre decennis– però decisiva: ella ha sigut des del primer dia l’encarregada d’obrir la fitxa de cada nou inculpat i de completar-la amb el corresponent itinerari processal, si hi havia sobreseïment perquè no s’havien trobat prou indicis per iniciar vista oral, o si pel contrari, el magistrat convocava una vista oral que acabava amb sentència condemnatòria o absolutòria. Guerrero era qui registrava totes aquestes vicissituds perquè constessin a la fitxa. Als anys 80 podien ser un centenar l’any; avui ja anem per les dues-centes. Feina rutinària? “En absolut. Molt minuciosa i d’una enorme responsabilitat, perquè una vegada oberta i completa la fitxa, s’ha de poder recuperar de forma àgil si pel motiu que sigui –habitualment per cancel·lar els antecedents penals– un ciutadà demana el seu expedient. Poden haver passat deu, vint o trenta anys, i tu has de saber on recuperar-lo. I amb certa celeritat. Però no saps la satisfacció que dona comprovar que la teva feina és útil”. Els primers temps li feia vergonya, diu, quan era algun conegut qui li sol·licitava la fitxa per cancel·lar els antecedents: “T’hi acabes acostumant i veient-ho com el que és, com una feina, no t’hi pots implicar emocionalment”. Per fortuna, diu, mai es va veure en la tessitura d’obrir-se una fitxa a ella mateixa. Però sàpiga el lector que, si alguna vegada ha tingut alguna topada amb Corts, el seu cas va passar per les seves mans. No s’hi amoïni perquè dels seus llavis no surt ni un detall, i molt menys cap nom propi: és la discreció feta dona. No vol ni que sigui dit quins eren els delictes més habituals a mitjans de anys 80 (i quins són avui), perquè si algú ho sap de primeríssima mà, és ella: “Això ho trobareu a la memòria anual”. Entesos.

Fins al 2000 tota la paperassa es va fer a mà, a l’antiga. El primer gran canvi va arribar de mans del programa Lotus, però la revolució va ser el 2017, amb l’Avantius, que centralitza els arxius de Corts i Batllia, “però en dipòsits separats segons l’òrgan i respectant sempre el principi de procedència”, remarca. En aquests quatre decennis ha vist desfilar una quinzena de magistrats –i en recita els noms, un a un– “i puc dir que amb tots vaig tenir un tracte cordial i que de tots vaig aprendre molt. Si no no hauria resistit 38 anys al mateix lloc”.

Doncs tot això serà passat a partir de dijous que ve. La pregunta és obligada: i ara, què? “Doncs refrescar el francès, posar-me amb l’anglès, aprendre a pintar i viatjar”.