Toni Gibert, que és el pare de la criatura, no s’atreveix a dir-ho de forma taxativa, però s’hi poden jugar un peix que dissabte al Teatre Comunal assistirem a la primera representació andorrana de la Misa criolla. La Misa criolla, sí, megaclàssic de la música litúrgica llatinoamericana escrit el 1964 pel compositor i pianista argentí Ariel Ramírez i que, en consonància amb els nous aires preconitzats pel Concili Vaticà II, pretenia acostar la litúrgia catòlica al poble a través de les llengües diguem-ne vernacles. Ramírez va concebre una missa cantada, Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei –fins aquí res de nou–, amb melodies inspirades en la música tradicional de l’Amèrica indígena.
Aquesta va ser la seva gran aportació. I aquesta, rebatejada amb el nom d’Indígena, és la proposta amb què l’actor Joan Hernández i Gibert, professor a l’Institut de Música de la capital, compareix dissabte al Comunal, amb el Cor Internacional, reforçat per a l’ocasió per la soprano Jonaina Salvador per als papers solistes. Amb tres singularitats: la primera de totes és que els instruments d’estirp llatinoamericana de la Misa criolla original –charango, quena i siku, entre d’altres– s’han reconvertit per a l’ocasió en la guitarra espanyola de Manuel Alonso i la percussió de David Amat.
Més diferències: al Comunal es cantarà sens dubte una missa, però no s’hi dirà missa. Gibert ha conservat la part d’estricte teatre musical de l’obra original, però l’ha despullat del que és probablement el seu element definitori –no deixava de ser l’acompanyament de l’eucaristia– i l’ha transformat en una altra cosa: una reivindicació de la cultura iberoamericana a través de la figura de l’indígena que dóna títol a l’espectacle: un indi amazònic que assisteix entre la resignació, la devoció i la perplexitat a la celebració d’una missa en una d’aquelles missions jesuítiques que coneixem gràcies a l’estupenda pel·lícula de Roland Joffé: “No defensem cap causa, no plantegem una crítica de la colonització; la història de l’Amèrica Llatina és la que és, i la seva cultura és el resultat de la fusió de la que hi havia abans de Colom i la que hi van aportar els europeus. Però no podem oblidar el que va passar”, diu Gibert.
¿I què va passar? Per explicar-nos-ho –i vet aquí la tercera i última diferència– hi ha l’indígena que encarna Hernández, i que protagonitza una mena d’interludis en què recita una sèrie de textos que pretenen encarnar el desconcert de l’indi davant d’una divinitat –la cristiana– en nom de la qual s’aboleixen els tres identitaris de la cultura autòctona.
Naturalment, rere de tot plegat trobaran l’alè d’aquell hit dels 70 que van ser Las venas abiertas... de Galeano, glups, admet Hernández. Però la seva selecció inclou textos que no són gens evidents –com a mínim, des de la perspectiva europea i estrictament contemporània– com ho són el poeta precolombí Nezahualcóyotl, el No, Robinson, de l’argentí Enrique Molina –“En tu isla Robinson verde recamado con la pelambre del desvarío los helechos descomunales”–, i la Carta de una mujer indígena –ja ho saben, “hija de la Tierra y del Sol...”–, a banda d’una relectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efès on el nostre indi amazònic troba arguments per lluitar contra aquell Déu vingut d’ultramar.
L’ocurrència de pujar la Misa criolla a l’escenari del Comunal té l’origen en un repte, diu Gibert: el de confrontar el Cor Internacional, que ell mateix dirigeix des de fa quatre temporades i que és essencialment una formació aficionada, amb una de les obres majors del repertori i que té en la fusió –de la tradició criolla i la clàssica– la seva característica més definitòria. No deixa de ser conceptualment difícil de lligar la reivindicació de l’indigenisme des del criollisme –els criolls eren precisament els descendents dels colonitzadors espanyols–, però millor no aventurar cap judici fins després de veure Indígena, ¿oi?