Havíem quedat a la Trenca, perquè en algun lloc hem de quedar i perquè qualsevol excusa és bona per anar a veure la meva amiga Haydée i repassar le novetats literàries de la setmana, començant per Proliferen les calandres, que s’està venent prou bé, diu, tot i la llufa de literatura hard que arrossega David Gálvez, amb tota justícia i tot l’orgull. Ja saben com endreçava Juan Ramón Jiménez els seus poemaris, oi? “A la minoría, siempre”. La cita era a la Trenca però l’objectiu era la Paperassa. De fet, la nova Paperassa, el nou cau que el Charly Forés, el nostre últim llibreter de vell, ha obert fa unes setmanes al carrer Bonavista. No és el carrer més transitat de la capital, les coses com són, les visites cal concertar-les per rigorosa cita prèvia i el local està tan ple d’andròmines que és encara més difícil moure-s’hi que al portentós espai que tenia a Isabelle Sandy. Dues persones són multitud. Tres directament no hi caben. Però no és hora de rondinar sinó, al contrari, d’alegrar-se que hem recuperat un dels locals més idiosincràtics que teníem. I un grandíssim conversador com és el Charly, que així que ens obre la porta agafa la guitarra i emulant els anys gloriosos en què va ser una promesa de la cançó –recordin que Soler Serrano el va batejar com “la voz sin nombre”, als micròfons de Radio Barcelona– ens endossa una versió andosina de Sabor a ti: “Tant de temps que jo estimo aquest país/ des del Pas a la frontera de la Seu/ jo el porto dins del pit/ i li canto amb neguit/ t’estimo, Andorra”.

El local és una autèntica cova d’Alí Babà. Hi ha de tot en poselles, piles, bosses, taules, cadires o directament a terra. Ni un centímetre de paret lliure, i l’espai mínim per caminar de perfil: monedes, bitllets i segells, vitoles, targetes i fòssils, amulets, discos i cartells, pins i postals, llibres i revistes, diaris, pamflets i en general qualsevol cosa que serveixi de suport a la lletra escrita. Tota una vida dedicada al col·leccionisme –i això en el cas del Charly és molt dir, perquè en té 89, camí dels 90! Pensin que s’hi va posar als 13 anys, quan venia tebeos al mercat de Sant Antoni de Barcelona –en conserva dues joies: les col·leccions de Tim, el pequeño vagabundo i de Suchai– i que el que té a Bonavista és una part, la meitat, diu, del que conserva al box que li fa de magatzem. Ni ell sap el que té, vaja.

Així que et poses a remenar per les muntanyes de paper i pot sortir qualsevol cosa. I que has d’anar amb la cartera una mica suelta perquè t’enamores a primera vista, amb un amor apassionat, obsessiu, malaltís, d’andròmines que uns minuts abans ni sabies que existien però que un cop descobertes no pots viure sense. Per exemple, la col·lecció sencera de Véritable Héliophoto Typique: 46 postals dels primers 50 que retraten una Andorra idíl·lica i avui marciana com comprovaran en breu a la contraportada del Bondia. La bona notícia és que el Charly en conserva unes dotzenes de jocs sencers. I nous de trinca. 

El meu amic Txema, que és qui m’esperava a la Trenca, també cau rendit. Ell, davant d’una carpeta, Andorra: fites històriques, amb textos de Pere Canturri i il·lustracions de Sergi Mas. No se’n pot estar perquè ell, que és juntament amb Manel Gibert el Sergimasòleg Major de les Valls Neutres, ni sabia l’existència d’aquest petit tresor editat el 1974 per Vicenç Lucas, l’històrica filatèlia que va tancar l’any passat. El Charly se’n va quedar els fons. Ens enduem també una primera edició de Set lletanies de mort, amb el pròleg d’Espriu i la nota de lectura de Bartra –no es podien veure, però Morell els va enredar perquè tots dos sortissin al seu llibre– publicat per Laia el 1981, i ens quedem amb les ganes –no es pot tenir tot– de firar-nos un exemplar del portentós Manual de la salud para 1853 ó Medicina y farmacia domésticas que contiene todos los conocimientos teórico-prácticos necesarios para saber preparar y emplear los medicamentos á fins de preservarse ó conseguir la curación con prontitud y poco coste de la mayor parte de las enfermedades curables y procurarse un alivio casi equivalente á la salud en las incurables o crónicas, escrit per F. V. Raspail i publicat per la llibreria de la Sra. Viuda de Maiol, calle de Fernando 7, Barcelona (1853). Per no parlar de la joia de la Paperassa, un llibre de censals andosí del 1680. 

La conversa, generosa en anècdotes d’un home que ha vist de tot, la posa la casa. El Charly, en fi, hauria de ser patrimoni d’Andorra.