Investigadors de la Universitat Complutense analitza l’ADN de la Feixa del Moro per determinar el parentiu entre tres difunts de fa 6.000 anys.

La Feixa del Moro, una altra vegada. Probablement, el jaciment més rendible de la nostra prehistòria. Com a mínim, del neolític mitjà, posem que entre el 4500 i el 3900 abans de Crist. Segur que ho recorden, perquè n’hem parlat altres vegades: el servei de Patrimoni, amb Xavier Llovera al capdavant, el va excavar entre el 1983 i el 1985, i els resultats van ser espectaculars, amb tres enterraments. Cistes, per dir-ho tècnicament, dos dels quals, intactes, amb les restes de dos adults i un nadó, que conservaven l’eixovar funerari i, de regal, un conjunt d’estructures domèstiques adjacents. Tot plegat el va convertir en un jaciment excepcional que els últims anys no ha deixat de parlar. I tant com ha de parlar, encara.

Al Congrés d’història dels Pirineus, al juny al Centre de Congressos, l’equip que lidera l’arqueòleg Gerard Remolins va presentar una primera bateria de conclusions en què ajustava una mica més la datació dels enterraments –una forquilla que va del 3975 al 3711, que ja és precisar– i posant sexe, edat i fins i tot estatura als tres inquilins: dues dones adultes, i no un home i una dona, com s’havia proposat inicialment: la que va aparèixer sola tenia entre 20 i 23 anys, i feia entre 163 i 167 centímetres; l’altra dona, i això segur que també ho recorden, feia entre 150 i 156 centímetres, tenia entre 15 i 17 anys i, atenció, va aparèixer amb les restes d’un nadó, de qui no sabem res més: ni l’edat aproximada, ni si era nen o nena. Ni tan sols si n’era el fill, o potser el germà.

Doncs precisament això, quin era el parentiu d’aquests tres protolauredians, és l’objectiu del Grup de Genètica Forense i de Genètica de Poblacions de la Universitat Complutense de Madrid, que les pròximes setmanes analitzarà mostres òssies dels nostres tres difunts d’avui per exteure’n l’ADN i determinar si són la primera família andorrana de qui tenim notícia. Qui ho sap. Les mostres les ha extret (i enviat) el mateix Remolins, que tant aixeca un dolmen prehistòric –el de Bescaran– com excava a Soldeu al darrere del sergent Peacock o talla amb una miniradial un fragment de fèmur neolític: això és el que fa exactament aquí dalt, i el fèmur pertany a la dona sola.

Als investigadors de la Complutense, diu, els interessa exclusivament el parentiu que podrien tenir (o no) aquests tres individus, i l’ocurrència forma part d’un estudi impulsat el 2010 pel Centre Superior d’Investigacions Científiques espanyol (CSIC) que pretén radiografiar de forma exhaustiva les necròpolis del neolític mitjà del nord-est de la península Ibèrica. Incloses les nostres humils valls, que hi participen gràcies als jaciments de la Feixa del Moro i de Segudet: ja ho saben, on el 2001 va aparèixer el primer andorrà. O andorrana, per ser exactes, que va viure i morir entre 4300 i el 4050 abans de Crist. Així és com mesos enrere, i a partir de l’anàlisi dels isòtops estables –sigui això el que sigui– de les dues dones, es va poder reconstruir de forma aproximada la paleodieta d’aquelles dues lauredianes. Força avorrida, la veritat, a base de carn d’herbívors –ovella, cabra, cabirol– i cereals –blat, bàsicament–, amb una aparent absència de peixos: no ja de mar, cosa que ja ens podíem esperar, sinó també de riu. Ni una trista truita.

La monografia sobre el jaciment, al desembre

Amb l’ADN, diu Remolins, es podrien determinar altres detalls sucosíssims, com ara el color dels ulls, de la pell i del cabell, fins i tot quines patologies van patir. Però tot això haurà d’esperar. Al CSIC, tornem-ho a dir, li interessa exclusivament si les tres difuntes són àvia, mare i filla. I és això el que investigaran. Una oportunitat única –diu Remolins, que va heretar de Llovera el lideratge en la investigació de la Feixa del Moro– perquè l’anàlisi d’ADN, que per a mostres actuals pot pujar a 1.000 euros, es dispara quan treballem amb mostres prehistòriques. Per si de cas, els ha demanat de preservar l’ADN que es pugui extreure per a una hipotètica anàlisi ulterior que permeti determinar tots aquests extrems, de manera que no s’hagin de preparar més mostres òssies, que són per definició destructives: una vegada extret l’ADN, el material es destrueix.

En aquest cas li han demanat dues mostres per individu. D’uns 300 mil·ligrams de pes cadascuna. Preferentment, d’ossos densos i com menys esponjosos, millor, on es veu que hi ha més probabilitats que s’hagi conservat l’ADN: fèmur, tíbia i húmer, per fer-nos-en una idea. O dents, sempre que no sigui corcades ni tinguin fissures... ni siguin de llet. Per això del nadó s’ha hagut d’enviar una clavícula i una costella. Que acabaran destruïts sense cap garantia que en puguin extreure l’ADN. Però això, diu Remolins, només se sap fins que s’intenta. Els resultats, en fi, en dos mesos. I després, a esperar la monografia que sota el títol Les valls andorranes al neolític mitjà: un encreuament de camins es publicarà abans de fi d’any i que pretén posar els estudis sobre aquest període històric, incorporant les últimes hipòtesis i les últimes excavacions.

Tot plegat, a partir de la convicció que, lluny de ser un raconet marginal, durant aquest moment d’esplendor que va ser el neolític Andorra –el que fa sis mil·lennis era Andorra, és clar– va participar activament en les dinàmiques de circulació de persones i d’intercanvi comercial. Per això als eixovars de la Feixa del Moro s’hi van recuperar eines de sílex provinent de la Provença, destrals polides d’origen alpí i, naturalment, denes de collaret fetes de variscita, la pedra verda que s’extreia de les cèlebres mines prehistòriques de Gavà.