El 1956 fou un any de redefinició dels límits diocesans del bisbat d’Urgell, amb la pèrdua de dinou parròquies de la Franja d’Aragó i la incorporació de l’enclavament d’Artesa de Segre. La vall de Ribes i el santuari de Núria perillaven de passar al bisbat de Vic, però el bisbe Iglesias no estava disposat a permetre-ho.
Poques marededeus hi deu haver que siguin tan viatjades com la de Núria. Ja en la tradició dels seus orígens llegendaris hi intervenen uns personatges arribats de molt lluny, com ara sant Gil, un pescador atenenc que naufragà a la costa catalana pels volts de l’any 700 i que s’instal·là a la vall de Núria, on va fer la talla de la imatge, o el pastor Amadeu, arribat de Dalmàcia per edificar-hi una capella en honor del seu venerat predecessor, on temps després un bou trobaria l’antiga talla enterrada per sant Gil. Més endavant, sortint ja de les boires de la llegenda i introduint-nos en la història documentada, s’hi construiria un hospici i una capella que serien la base del cèlebre santuari actual.
Una marededeu viatjada
En tot cas, incideixo en la condició viatgera de la Mare de Déu de Núria. L’any 1936, en esclatar la Guerra Civil, el rector de Núria es va endur la imatge a França per salvar-la de la crema indiscriminada d’imatges religioses duta a terme pels milicians. Un cop passada la línia fronterera, la imatge continuà el seu camí cap a la seva salvaguarda i fou portada a la seguretat de Suïssa. L’any 1939 fou dipositada a Friburg i, finalment, l’any 1941 fou retornada a la vall de Núria. Però potser encara és més famós el periple que encetà la Mare de Déu en ocasió del seu segrest l’any 1967. En aquesta ocasió, quatre joves antifranquistes van endur-se la imatge del santuari i la van amagar durant quatre anys, per boicotejar l’apropiació dels actes de la coronació de la Verge que s’hi havia de celebrar amb la presència de representants del règim franquista, en un moment en què l’abat Escarré de Montserrat estava a l’exili i que s’inflamava la campanya que reclamava bisbes catalans. Finalment, els actes de la coronació de la Mare de Déu es van haver de fer amb una còpia de guix i amb escassa afluència, mentre que la talla original era traslladada d’un primer amagatall en una masia de Vallgorguina a un pis de Barcelona, i d’aquí a un altre pis de Vilanova i la Geltrú, abans de ser retornada l’any 1972, a través d’un intermediari, prop de Montserrat. Cal remarcar que el retorn coincidí amb la presa de possessió de Narcís Jubany com a arquebisbe de Barcelona, en substitució del darrer prelat no catalanoparlant en una diòcesi catalana.
Aquesta història tan rocambolesca, de la qual encara en resten alguns punts foscos que no han estat revelats pels autors dels fets, ens és relativament coneguda arran de l’emissió d’un documental i la publicació d’un llibre l’any 2017 que tractava sobre aquest episodi. Molt menys coneguda, en canvi, és la història d’una altra apropiació simbòlica de la Mare de Déu de Núria, també podríem dir que en clau política, tot i que en un sentit molt diferent. L’episodi en qüestió es produí una dècada abans del particular segrest de la imatge i fou protagonitzat, en aquest cas, per Ramon Iglesias Navarri, bisbe d’Urgell.
La cosa havia començat amb el Concordat entre Espanya i la Santa Seu de l’any 1953. Finalitzats els anys més durs de l’aïllament internacional de l’Espanya de Franco i esperonada per l’èxit multitudinari del Congrés Eucarístic celebrat a Barcelona l’any 1951, la diplomàcia vaticana va acceptar la represa de les negociacions, aturades molts anys enrere, que culminaren amb un concordat que avalava de forma oficial la dictadura franquista per part del Vaticà. El concordat estipulava una sèrie d’acords entre totes dues parts, organitzats en trenta-sis articles i un protocol final que tractaven de temes molt diversos sobre la gestió de l’Església catòlica a Espanya.
Concordat amb la Santa Seu
Un d’aquests articles, el novè, establia que calia procedir a revisar les circumscripcions diocesanes per eliminar enclavaments i adaptar el traçat dels bisbats amb el de les províncies espanyoles en la mesura que fos possible. D’aquesta manera, l’any 1956, el bisbat d’Urgell perdia dinou parròquies de la Franja de Ponent i en guanyava les setze de l’enclavament d’Artesa de Segre. Però aquí no havia d’acabar la cosa. A l’altre extrem del bisbat s’estava plantejant la proposta de segregar les parròquies de la vall de Ribes per incorporar-les al bisbat de Vic, i això el bisbe Iglesias sí que no estava disposat a acceptar-ho de cap manera.
Justí Guitart i Vilardebó, el predecessor del bisbe Iglesias, havia invertit temps i esforços per promoure el desenvolupament material del santuari de Núria, on cada vegada acudien més devots i més apassionats de la muntanya. L’ampliació del santuari i la construcció d’unes modernes instal·lacions hoteleres anà de la mà de la construcció del cremallera de Núria i, encara l’any 1953, de l’obertura d’una estació d’esquí. Tot plegat esdevingué una important font d’ingressos per al bisbat d’Urgell que podia arribar a esvair-se si el santuari passava al bisbat de Vic junt amb les altres parròquies de la vall de Ribes. Com evitar aquest daltabaix econòmic? El bisbe Iglesias ho tingué clar: va iniciar els tràmits per declarar la Mare de Déu de Núria patrona del bisbat d’Urgell. Qui gosaria aleshores arrabassar la patrona al seu bisbat per unes fosques qüestions administratives que el règim havia pactat amb la Santa Seu? Evidentment ningú. L’any 1956 el bisbat d’Urgell va obtenir de Roma el patronatge de la Mare de Déu de Núria sobre tota la diòcesi, i d’aquesta manera les rendes generades per l’explotació de la vall de Núria es mantingueren en mans de l’Església d’Urgell. Jugada mestra, com diria aquell. No en va, entre els cercles més íntims al bisbe Iglesias es digué que el prelat havia fet la Mare de Déu de Núria patrona de la caixa del bisbat d’Urgell.
