Si en llegir aquestes línies els faig saber que al seminari diocesà de la Seu d’Urgell hi havia rates, dimarts a la nit, és probable que s’esgarrifin, donada la mala fama que gairebé sempre han arrossegat aquests mamífers tan prolífics. Sorprèn doncs que un ensemble o grup de música es faci conèixer com a Ratas del Viejo Mundo. Si a aquest sorprenent nom hi afegim un programa dedicat a un terme italià tan poc afalagador com és sfregio, que es podria traduir com a desfiguració, es feia difícil que la nit no prometés. Abans de decidir, però, calia veure en què consistia aquesta desfiguració i com es traslladava al món de la música. Tal com va explicar el baix del conjunt, Tomàs Baxé, els músics del renaixement també es cuidaven d’expressar la cara més fosca de les emocions, com ara el desamor, la gelosia, la luxúria o la solitud, que podien desfigurar les suposades virtuts d’un sentiment tan idealitzat com ara l’amor. I és que, potser, com afirma un bon amic, comparar els madrigalistes del renaixement amb els punks de la nostra època, no seria tan desafortunat.
Si hi ha un lloc a la Seu d’Urgell amb l’acústica apropiada per a aquesta mena d’expressions, aquest és la capella del seminari. Així, els músics provinents de diverses parts del Vell Continent, o el que seria el mateix el Viejo Mundo (Múrcia, Catalunya, Noruega, Bèlgica i Àustria) van oferir una inspirada nit que va anar de més a menys. Aquesta va començar amb les notes del llaütista Floris de Rycker, que fins i tot es va passejar pel passadís central per introduir-nos en una nit on les veus van ser, sens dubte, les protagonistes. Uns músics que van demostrar haver assajat molt les diverses peces d’un gran nombre d’autors poc coneguts, tret de Giovanni Pierlugi de Palestrina, del qual es va interpretar l’obra La cruda mia nemica.
El ‘crescendo’
En una de les obres interpretades només per a veus, Gravi pene in amor si provan molte, els tres músics, soprano, mezzosoprano i baix, es van traslladar fins a l’altar, en una obra que va marcar el crescendo del concert i que va confirmar les virtuts de l’espai per acollir aquesta mena d’actes. Una nit que va acabar amb un esperat bis, el qual no va ser presentat de manera habitual. El portaveu va demanar al públic que intentessin endevinar quina de les obres ja interpretades es repetiria, tot seguint el programa lliurat a l’entrada. El respectable, agraït, va allargar una ovació que va ressonar intensament donat que l’espai era gairebé ple. Cal pensar, però, que si les rates continuen cantant igual, les possibilitats d’acabar amb la secada són escasses, i per tant el paisatge difícilment es recuperi del sfregio que està patint enguany.
