L’arxiu de la capital repassa les deu que hi ha al campanar de Sant Esteve: la més antiga és del 1517, i la més gran pesa 835 quilos.

Deu campanes, deu, hi ha al campanar de Sant Esteve. Rècord local, com correspon a l’arxiprestal de la capital. Però el cert és no fa gaire que és així. Exactament, des que el 2002 li va agafar una fal·lera i en va incorporar cinc de patac, de dimensions relativament modestes (la més petita pesa 17 quilets de res; la més gran, 300) inclosa la campana de la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella, que com és possible que sàpiguen –i si no, aquí estan l’arxiver Joan-Lluís Ayala i l’etnòleg Robert Lizarte per recordar-nos-ho– toca a mort cada vegada traspassa un dels germans consocis, i només per ells, i torna a tocar el dia del Consell del Bull: un toc per cada germà viu. Totes deu, ja que en parlem, filles del fonedor càntabre Abel Portillo, a qui Lizarte qualifica com el Swarowski de les campanes contemporànies. 

Però per als estàndard campaners, estem parlant d’individus no ja joves, sinó encara en la més tendra infància. Pensin que la més antiga de les campanes de Sant Esteve, visible des de la plaça Benlloch, data del 1517 (fonedor desconegut) i pesa prop de 200 quilets, un pes ploma. Una relíquia venerable, sí, però que no és ni remotament la més antiga del Principat: encara més vella és la Maria de Sant Serni de Canillo (1486), per no parlar de les campanes de Meritxell, que van sobreviure a l’incendi i que Lizarte creu que devien ser foses a finals del XIII, potser a principis del XIV. 

Però tornem a Sant Esteve, que té també una de les campanes més pesades del país: pesa 835 quilos, i va ser fosa el 1801 per Anton Jaqueti, fundador d’una il·lustre nissaga de mestres fonedors de la Seu. Sabem, perquè ho posa a la campana, qui la va sufragar, Margarida Moles; el nom del rector de l’època, Anton Solé; i també hi treuen el cap els cònsols, Jaume Sansa i Francisco Pal. Molt probablement, sigui la que els resulti més familiar perquè és la que toca les hores. En canvi, és difícil que l’hagin vist mai, perquè és l’única de les deu campanes de sant Esteve que no es veu des del carrer: està a dintre del campanar, a sota del llosat. I si 835 quilos de bronze els han semblat molts, pensin que encara en tenim de més descomunals: entre les antigues, la Santa Eulàlia d’Encamp (1579), que pesa 885 quilos; entre les modernes, la Maria d’Escaldes (1981), que en pesa 1.035! 

Si els diem, per acabar, que a Sant Esteve no hi ha campaner, la pregunta és òbvia: com es toquen, les campanes? Fàcil: amb el sistema informàtic que s’hi va instal·lar el 2002. N’hi ha prou a programar el toc –l’avís de pregària; l’Angelus, el de difunts, i la crida a la missa dominical: sàpiguen que les campanes callen en senyal de dol per la mort de Jesucrist entre el Dijous Sant i Diumenge de Ressurrecció– o a prémer el botó si es tracta d’un toc extraordinari. I des del 2001 sonen a la valenciana, fent-les voltar una vegada senceres sobre el seu eix, i no a la catalana, com diu Lizarte que s’havia fet tota la vida: amb la copa mirant al cel, i el jou, a terra. Un altre dia entrem en detalls.