Potser no ho saben, però Likantropika ha estat amb vostès com qui diu tota la vida. El debut oficial va tenir lloc el 31 de maig del 1996 al Comunal de la capital. “Hi ha dates que no s’obliden”, diu Oriol Vilella, la meitat de la banda, perquè l’altra meitat és la del teclista Tato Bartumeu. No és poca cosa, perquè estem parlant de la banda degana del circuit nacional. Més encara que Hysteriofunk, que semblava eterna. Tres decennis i nou discos després, demà hi tornen a Les Fontetes i amb el segon treball físic –el primer, The Other Side, es remunta al 2008, i la resta es van publicar en format virtual.

Likantropika –el CD– són nou temes, nou, agrupats sota el nom de la banda –no n’hi han escarrassat gaire, això és veritat– que exploren el costat més dance, rítmic i ballable i amb el format essencial –teclats i guitarra– sense els additius d’altres ocasions. Res més. Bé, sí, Vilella s’ha atrevit per una vegada amb el saxo. Hi ha també percussions i bateries, però tot amb sintetitzador i programacions. De fet, en dos dels temes –Oxford Shoes & Raincoats i L’automne à Pékin, quina oloreta de Boris Vian que fa això– s’han despullat del tot i han renunciat fins i tot a la guitarra, i queden els teclats sols de Bartumeu. Un so que recorda molt, diu, “al que fèiem als primers anys 2000”.

Però no s’espantin: els ha sortit, adverteix Vilella, “el que probablement sigui el nostre disc més accessible, més amable i que millor entra”. Es refereix ara a temes com Kabal, Fringe, Roswell Again i Wuhan Market –sí, sí: l’epicentre del coronavirus, allà on els pangolins la van armar ben armada– d’òbvies reminiscències pop, amb toc likantropik però amb un regustet a Talking Heads, per entendre’ns. I tot, instrumental, com sempre fins a la data. Cosa que no vol dir, puntualitza Bartumeu, “que un dia no ens atrevim a escriure un tema cantat”. De fet, al calaix en guarden uns quants intents, que s’hi haguessin vist la llum ho haurien fet sota un dels heterònims de la banda: La mirada de Norman i Ho Humans. I els ecos cinèfils no són casualitat. Tampoc una certa vocació literària: a Pessoa li hauria encantat, això de tenir dos, tres o quatre noms, segons el moment creatiu. La paradoxa és que estem parlant d’una banda vocacionalment muda. Sense lletra.

Likantropika ha sigut, en fi, el recer musical i en certa manera espiritual tant de l’un com de l’altre. Bartumeu, més veterà, va debutar als primers 80 amb Quattro, quintet de folk rock estil Genesis que compartia amb Jan Cartes, Paco Bogas, Marc Danau i Òscar Aznar, però des del 1988 ha volat per lliure i en solitari, com a rara avis que és i amb especial atenció a la música per a teatre, on s’ha prodigat amb grans directors de l’escena catalana, posem que parlo de Frederic Roda. Amb l’excepció sola de Likantropika, on exerceix com a alma mater i compositor. Vilella, ja saben, ha compaginat aquesta aventura electrònica amb mil i un projectes, amb Hysteriofunk i Madretomasa com a referències ineludibles. Un, amb una robustíssima salut tot i la seva edat venerable; l’altre –Madretomasa, rock clàssic i facilet, diu– en fase lamentablement terminal.

El millor de tot és que hi ha Likantropika per a estona. L’objectiu immediat és moure el nou CD, però ja n’hi ha un altre en perspectiva. En fi, que si els ha entrat el cuquet, la cita és demà a Les Fontetes. Però també el poden trobar en format físic –qui fa, avui, un CD!? Likantropika!– i a Bandcamp, que és la plataforma del moment. A Spotify també, però amb comptagotes i perquè no sigui dit. Ja ho saben.