En veure com es tancaven les portes del camió que els transportaria a Andorra  van sentir una punxada al cor. “Los románicos”, que és així com la família Bosch es referia a les pintures murals de Sant Esteve d’Andorra la Vella, havien estat amb ells durant cinc generacions, testimonis muts de cada celebració: era davant La flagel·lació de Crist i El bes de Judes que la nissaga barcelonina es feia la foto de rigor. Això ho explicava ahir Enriqueta Bosch en la inauguració oficiosa –hi haurà la de debò, la de llençar la casa per la finestra institucionalment parlant, al setembre– que es vivia ahir al vespre a l’Espai Columba. Autoritats, encapçalades pel cap de Govern, Xavier Espot, i una nodridíssima representació de la família –en el dia, per cert, que hauria fet anys el patriarca, Ròmulo Bosch–, vinguts de la capital catalana i des de Santander. L’acte dona el tret de sortida a les jornades de portes obertes que, fins a finals de setembre, permetrà als ciutadans conèixer una valuosíssima part del patrimoni del país, lluny de casa durant un segle: el 1926 el bisbe Justí Guitart donava autorització per vendre’ls. 

“Però pensem venir a veure’ls tot sovint, per seguir veient aquest esguard tan particular del Crist, dels apòstols, de Pilat”, continuava la portaveu de la família en l’acte. És, aquesta presència tan humana de les figures, un dels aspectes que fa les pintures tan interessants des del punt de vista iconogràfic. Això ho explicava la historiadora de l’art Alba Pampalona, que recordava el context tan particular en què van ser executats, al segle XIII, quan l’Església necessitava missatges que fessin de contraofensiva davant l’heretgia càtara, forta, tan a prop de les fronteres del país. 
Però a tan il·lustres compatriotes els passa com a tants ciutadans que viuen al país: hauran de compartir sostre. La necessitat d’un museu nacional sembla, doncs, peremptòria. Serà aquesta la legislatura definitiva en què es materialitzi? La ministra de Cultura, Mònica Bonell, n’està convençuda. Tant que a finals d’any confia tenir un projecte redactat i llest per mostrar-lo al Comú d’Andorra la Vella. L’objectiu, buscar plegats l’emplaçament. El cònsol major, Sergi González, es mostra  receptiu: “Vam acordar que ens presentarien aquest relat museístic i després buscaríem on ubicar-lo, si seria en aquesta parcel·la [davant de l’edifici administratiu del Govern] que tothom veu tan clar o en una altra”. En tot cas, “a Andorra la Vella tenim bastants espais” que el podrien allotjar. Per a ells, puntualitzava, la prioritat és el projecte, “que sigui un espai del qual pugui gaudir la ciutadania, aprofitar-lo, no sols un museu pensat per als turistes, sinó on passin coses en el dia a dia dels ciutadans”.  Si els agrada, “estaríem disposats a parlar, crear un conveni i veure les contrapartides per a Andorra la Vella”, conclou. 
De moment, com destacava Pampalona en la brevíssima introducció, el més important és que les pintures ja són aquí (tot i que per veure el conjunt sencer cal desplaçar-se al Prado madrileny i el MNAC barceloní), gràcies al desemborsament dels 2,7 milions que es van acordar amb la família. “Ells tenien molt clar que si se’n desfeien, era perquè els frescos tornessin a Andorra, no contemplaven altra opció de venda”, assegurava Bonell. 

Espot treia pit del “consens” que aquesta recuperació patrimonial ha generat en la classe política i la societat andorrana, que és “una altra” que aquella del 2008, quan el Consell General no va donar via al crèdit extraordinari per a l’adquisició. D’aquest fet, el cap de Govern en desprèn que malgrat “una immediatesa pessimista, veiem que la societat andorrana ha evolucionat positivament”. En tot cas, ara, a ningú se li ha escapat “el valor històric i simbòlic que tenen per al país”.