Anem directament al nus de la qüestió, perquè la gran pregunta a la taula rodona organitzada ahir pel comitè andorrà del Consell Internacional dels Museus, aka ICOM, sobre el patrimoni romànic a l’exili era si hi havia alguna possibilitat d’accelerar el retorn o la devolució de les obres que van sortir fa un segle o més i que avui estan dipositades en institucions públiques, pensin en el MNAC barceloní o el Prado madrileny –però no només en ells– i en col·leccions privades, com és el cas del Sant Cristòfol d’Anyós, recentment localitzat per l’historiador català Carles Mancho en mans d’un col·leccionista francès.

La resposta, lamento amargar-los l’esmorzar, és que no. Com a mínim, aquesta és l’autoritzada opinió del també historiador de l’art català Albert Velasco, conservador entre el 2007 i el 2019 del Museu de Lleida, que ha seguit de molt a prop el litigi pels frescos de Sixena i autor de A la recerca de l’obra perduda: “Legalment no hi ha escletxa possible. Pensin que la primera llei del patrimoni data del 2004, que en els casos que coneixem aquestes obres van sortir de forma legal, després d’una compravenda, i si haguessin estat espoliades, el delicte ja hauria prescrit”.

Vaja, que Velasco descarta directament la via legal. “No hi ha cap possibilitat”. Vol dir això que hem de renunciar a recuperar el patrimoni que queda a l’exili, posem que parlem dels Improperis de Sant Esteve, de l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, de l’altar de Sant Romà de Vila i del cicle de Sant Romà de les Bons, avui a les col·leccions del MNAC? Doncs sembla que sí: “Al final es tractaria d’una decisió política, quan parlem d’una institució pública. El Govern podria contactar el MNAC o el Prado, sí, però soc molt pessimista. Les pintures andorranes tenen un lloc destacadíssim dintre de la col·lecció de romànic, que d’altra banda és el punt fort del MNAC. I obriria una porta a la resta del patrimoni romànic pirinenc que s’hi conserva”.

Hi hauria opcions, diu Velasco, en el cas que alguna de les nostres peces estigués a la reserva, sobretot ara, sota la presidència de Pepe Serra, especialment sensible al retorn de les obres als seus llocs d’origen. Cabria imaginar un préstec temporal com els que de fet ell mateix va gestionar durant el seu mandat al Museu de Lleida: “Toca investigar si alguna obra andorrana és a la reserva”.

Això, pel que fa a institucions públiques. En canvi, les col·leccions privades són figues d’un altre paner. Pensin en els frescos de Santa Coloma, adquirits el 2007 per 4 milions d’euros als hereus del baró Cassel, i és clar, en el conjunt mural de Sant Esteve –de fet, dues escenes, El bes de Judes i La flagel·lació de Crist– que van ingressar a l’Espai Columba a l’agost: el Govern en va pagar 2,75 milions. Aquí és on hi ha opcions, diu Velasco. I apunta directament al feliç posseïdor del Sant Cristòfol d’Anyós: “Cal aprofitar les oportunitats, com ha fet de forma exemplar el ministeri amb Sant Esteve. Preparar el camí per si mai arriba el moment”. El problema és que ja no queden –que se sàpiga, és clar– gaires obres en mans privades: una lipsanoteca de vidre califal al Castell de Peralada, el Llibre místic de Sant Romà de les Bons a Montserrat, un ara de l’altar de Santa Coloma de l’Episcopal de Vic i el Sant Silvestre de l’Amherst College de Massachusetts. 

Res més? Segur? Doncs no, perquè ahir va sortir la pista del retaule de Sant Miquel de Prats, que molts donaven per perduts però que ara sabem –per Velasco, però també pel testimoni presencial de Toni Ubach– que es conserven a la Fundació March de Palma de Mallorca. Excepte el fragment de la predel·la avui a la col·lecció Crèdit Andorrà, és clar. Se li ha girat feina al ministeri. Una feina a llarguíssim termini, i recordin que el primer intent (frustrat) d’adquirir els frescos de Santa Coloma data del 2007. Hem trigat disset anys a culminar l’operació amb èxit. I han passat cinc governs, cinc.

Altres detalls fascinants esbossats a la taula rodona d’ahir, que completaven les també historiadores Montserrat Pagès, tres decennis com a conservadora del romànic de l’MNAC, i Rut Casabella, cap de Museus i Monuments–  és el paper de l’Església en el saqueig (legal) del patrimoni romànic els anys 20 i 30 – “el d’Urgell va ser el Bisbat més venedor d’aquell moment”, conclou Velasco, la possibilitat de referir-nos-hi com a “espoli” –Casabella i Pagès van dir que sí, Velasco s’hi va mostrar molt més reticent– i un nou fil per estirar: el destí de les pintures de Santa Eulàlia d’Encamp,  de les quals sempre s’ha pensat que van ser destruïdes quan es va enderrocar l’absis –i si no va ser així?, especula Casabella– igual que la Maiestas Domini que completava el cicle de Sant Esteve, suposadament malmès i finalment destruït quan el 1926 es van arrencar les peces avui retornades. Dos casos més al sac on des del 1972 reposa la Mare de Déu de Meritxell, que alguns no es creuen que va cremar a l’incendi. Sergi Mas, per exemple. Albert Villaró (com a mínim, a Blau de Prússia). I la mateixa Casabella.