Tres curts AND en cartell, dos dels quals fora del concurs: participació justeta o és la que ens toca en proporció?
Tenim efectivament Frialdad, d’Andrea Sánchez, interessantíssim perquè dialoga amb l’obra d’un pioner com Jordi Gigó, i ja fora de concurs el videoclip del Cor Rock d’Encamp que ha dirigit Hèctor Romance i No hi caguis, el guanyador de festiva ReCrea de l’any passat. No ens podem queixar.

Sembla poc, davant de la collita d’altres edicions.
La creació audiovisual és molt cíclica, els temps en cine  són molt llargs –entre rodatge, postproducció, estrena i festivals poden passar tres anys ben bé– i és normal que a un any on per factors diversos coincideixen uns quants projectes li segueixi un altre de relativa escassedat. Però tenim altres creadors de casa fora de l’audiovisual com la instal·lació d’Agustí Alcoberro al Centre de Congressos i el concert de Rokyo.

El curt té l’etiqueta de ser un gènere essencialment acadèmic, amb escassa o nul·la sortida comercial.
És evident que rodar un curt és més viable per a un director jove que no embarcar-te en un llarg, per una qüestió de pressupost. Dit això, són dos gèneres diferents, el curt és un exercici de contenció, perquè no disposes de més de quinze minuts, i això obliga a jugar molt amb els girs de guió. D’altra banda, l’espectador no està entrenat a veure’n, i lamentablement les sales no hi aposten. Seria fàcil, i crec que a ningú no li desagradaria, que abans de cada pel·lícula es passés un curt. Però no ho fan. Per això té tot el sentit consagrar tot un festival a un gènere amb  molt poca visibilitat però on es concentra molta efervescència creativa i d’on surten la majoria dels talents que ben aviat estaran dirigint els llargs que anirem a veure al cine.

És injust considerar-lo un gènere menor?
Ho és el relat respecte de la novel·la? És simplement un altre format, amb les seves lleis i les seves convencions. Murakami per exemple, salta de l’un a l’altra sense manies. Per no parlar dels llatinoamericans: ens atreviríem a dir que Borges és un escriptor menor perquè es va concentrar en el relat? O Cortázar? D’altra banda, no és ben bé cert que el curt sigui cosa d’estudiants o de cineastes que busquen el seu lloc sota el sol. Carla Simon va tornar al curt després de triomfar amb Estiu 93, i a tot un Wes Anderson no li van caure els anells per rodar no un, sinó quatre curts. 

Tenim el xup-xup, un grapat de creadors que roden curts amb certa regularitat i el cas d’Alvaro Rodríguez Areny, tres vegades seleccionat per Sitges. Però no acabem de fer el salt al llarg. Què falta?
Un productor que cregui en el teu projecte i hi posi els diners per fer-lo realitat. Les subvencions no són suficients. No tenim un teixit industrial capaç d’aixecar un llargmetratge. No hi ha ni els diners, ni empreses de lloguer de material, ni tampoc prou tècnics. Els 150.000 euros anuals que aporta el ministeri en concepte d’ajut no són ni la tercera part del pressupost d’una pel·lícula indie mitjaneta. Això vol dir buscar coproductors, un engranatge complexíssim. 

Què més poden fer, les administracions, a banda de posar-hi diners?
Per crear una indústria primer cal atreure produccions. Com? Posant les coses fàcils en l’àmbit administratiu, quan es desplaça un contingent de desenes de persones per un projecte de dos, tres o quatre setmanes. El mateix amb l’equip tècnic, que s’ha de portar de fora i es pot convertir en un calvari burocràtic a la duana. A les Canàries i al País Basc han impulsat una política d’incentius fiscals que ha aconseguit atreure molts rodatges. I tot això ho acostuma a fer una Film Commission ad hoc.

Què no ens hem de perdre d’aquesta edició d’Ull Nu?
La secció que hem consagrat a la cinematografia portuguesa, grandíssima desconeguda per a la majoria de nosaltres i que val la pena descobrir, cinc curts molt frescos i dos llargs, Remember my name i Simon Schama. A la secció competitiva, insisteixo amb Frialdad, d’Andrea Sánchez, i les xerrades de dissabte amb Berta Prieto, la directora d’Autodefensa; Sofia Escudé, muntadora de Las niñas, i Alejandro Marín, director de Te estoy amando locamente, nominada als últims Goya. 

Què va fallar l’any passat amb els llargs?
Quan em vaig incorporar a la direcció la decisió ja estava presa, però va ser un conjunt de factors, bàsicament que xuclava molta feina i molts recursos i els resultats quant a públic i repercussió no van ser els esperats. No hi ha prou públic, potser, per programar un llarg un dimarts a les 21 hores. No l’hem abandonat, mira Remember my name i Simon Schama. Però no cal consagrar-hi una secció.