Deia l’altre dia Oliver Vergés que el corrector només es nota quan no hi és.
Perquè és aleshores quan el text grinyola, i el lector de seguida ho percep, encara que no sàpiga ben bé per què. No és només l’ortografia, que també. Una traducció excessivament fidel a l’original pot comprometre la fluïdesa del text, que no soni bé. Per exemple, en el cas de l’anglès, si poséssim cada vegada el subjecte davant del verb. En castellà seria redundant i cacofònic. O el subjuntiu, que en anglès no existeix i que cal deduir del context, igual que la diferència entre pretèrit perfet i imperfet, que ells no tenen.

Té molt d’oïda, la seva feina.
Quan alguna cosa em grinyola la llegeixo en veu alta, a banda d’anar a l’original, i normalment és així com ho acabo detectant. Però també és qüestió de vista. Cal evitar les paraules malsonants. En castellà hem de parar molt de compte amb l’ús de córrer, per evitar un segon sentit molt inoportú. I al mateix Oliver li fa molta gràcia quan marco una paraula com artículo. No la podem partir de forma que a una línia acabi amb artí i a la següent comenci amb culo. De vegades no es pot conservar l’ordre sintàctic de l’anglès perquè en castellà no sona bé. De nou una excessiva fidelitat pot ser contraproduent.

El corrector és la rottenmeyer de la literatura, sempre amb el boli disposat a guixar. Autors i traductors els deuen fer vudú.
Aquest és un món amb molt d’ego, això ja ho sabem. Hi ha qui accepta bé les meves propostes, que sempre faig des de la humilitat, amb respecte i molt de tacte. I com més professional és el traductor més entén que la meva feina consisteix a millorar el text, no a fer-li la punyeta. I després hi ha els que se senten ofesos, diuen pestes i li diuen a l’editor que no volen tornar a treballar amb mi. En aquests casos el sentiment sol ser recíproc, tot sigui dit.

Tem que la Intel·ligència Artificial els deixi sense feina?
M’havia arribat a preocupar, fins que una amiga traductora em va demanar com es podia reciclar en correctora. Està convençuda que arribarà un moment que la traducció serà cosa de la IA, especialment dels textos no literaris. I ja veurem si dels literaris també. Però sempre caldrà la intervenció humana que validi la traducció automàtica. Qui ho certificarà serà un corrector. Em va convèncer i ara estic molt tranquil·la.

Quin títol de Trotalibros li ha costat més de corregir?
Precioso veneno, de Mary Webb, era dificilíssim de traduir, perquè l’autora recorre a un dialecte molt particular de la regió on ella va créixer. Però la traductora, Carmen Franci, va fer una feina extraordinària. Però també m’he trobat traductors, especialment entre els més joves, capaços de posar en boca d’un autor anglès de fa 100 anys una paraula com casoplón. No, home, no. Fa 100 anys ningú en deia casoplón; en deien mansión. Tampoc és creïble que el protagonista d’una novel·la anglesa s’exclami amb un “¡Virgen Santa!” No et grinyola!? Un anglicà o un protestant no fa anar la verge amunt i avall. Com a molt, un “¡Dios mío!” 

Va avalar la traducció de ‘Morts, qui us ha mort?’ per ‘Muertos, ¿quién os ha muerto?’
Vam tenir llargues converses sobre aquesta qüestió. Perquè el que et surt de forma natural, el que et demana el cos és ¿Quién te ha matado? Però quan el David em va explicar l’origen medieval de la fórmula ho vaig veure clar, em va semblar una opció valenta, fins i tot arriscada, però més que correcta, adequadíssima.

El bon corrector és un bon lector? Un bon escriptor? Les dues coses a la vegada?
Cal haver llegit molt, tenir molta cultura general i molta curiositat. En el meu cas, m’he especialitzat en literatura anglesa perquè m’encanta el mon anglosaxó. Però no només la literatura, també el cine, la televisió, el teatre, la música. Me n’he amarat i puc detectar tics, referències i sobreentesos que formen part de la culturilla general d’un angloparlant. També hi juga la casualitat: a Caía una intensa lluvia hi ha moltes escenes de billar. I no és el mateix el billar que l’snooker. El traductor ho desconeixia, però es dona la casualitat que el meu marit és un gran aficionat a l’snooker. En un moment donat un personatge diu una cosa així com que “Nunca había jugado en un campo de futbol”. Si no saps que la taula de snooker fa el doble de llarg que la de billar, no ho entens. Amb una noteta a peu de pàgina, resolt. L’oïda, la casualitat i la sort són tan importants com les lectures i la cultureta.

El pròxim repte?
La reedició dels primers àlbums de El Capitán Trueno, El Corsario de Hierro i El Jabato. Hi hem deixat els “cáspita”, però no els “horrísono” –que hem canviat per horrible–, hem normalitzat els punts suspensius –que a l’original eren tres, quatre o sis, a l’atzar–  i en canvi hem hagut de deixar Crispin sense accent. Eren tants, que era impossible canviar-ho. Es tracta de fer-los més atractius per a les noves generacions, però sospito que no depèn d’això.