Feia anys que no el vèiem en una sala d’exposicions. L’última va ser el 2018, amb motiu del concurs per a la Biennal de Venècia –en l’edició infausta del cas Keshta, però aquesta és una altra història. Convé recordar-ho perquè va ser precisament llavors que el canillenc Martín Blanco va veure la llum... si dir això no és una oxímoron per a algú que, com ell, té una paleta fosca, tirant a negra. En fi, que va veure la llum perquè, diu, li va perdre la por al gran format que havia cultivat tota la vida, pensin que ve de l’art digital. Va experimentar una mena de mutació i, com les crisàlides, d’allí en va sortir el nou Blanco que veiem per primera vegada a Dies Irae, la sorprenent, de vegades inquietant exposició que fins al 22 de febrer li consagra l’Espai Caldes.

No era només qüestió de format: en aquesta transició ha deixat enrere la “zona de confort” –ho diu ell, que consti– de l’art digital i en una nova i inesperada pirueta s’ha atrevit primer amb el llapis i després amb l’oli. Més clàssic, impossible. Perquè quedi clar d’on ve i en quin punt es troba exactament ara, l’artista ha tingut la bona pensada de recuperar les obres que el 2017, en la seva última individual, va penjar en aquella exposició efímera –tant, que només va durar un dia– a l’Era Rossell d’Ordino. La va titular La moderna aroma de la vida, allò encara era el digital de tota la vida, i hi exercia de moralista rondinaire que posa el dit a la nafra de la banalitat, la inconsistència i el fastigueig de l’home contemporani. I de la dona, és clar. Diu que en aquesta nova etapa en general i a Dies Irae en particular ha suavitzat la intenció crítica que ha sigut una constant de la seva obra fins ara. De seguida veuran que és fàcil discrepar-ne. Però el que no ha canviat són aquestes teles denses, carregades de símbols, detalls i notes a peu de pàgina, escenes eminentment narratives, admonicions il·lustrades sobre els pecats de l’home contemporani que no desentonarien al costat d’un Bosco o d’un Caravaggio, i que caldria contemplar amb un llibre d’instruccions al costat per anar-ne desxifrant la lletra.

 Això, o tenir-lo a ell al costat, privilegi de periodista. I perquè vegin de què estem parlant, quedin amb Inquisi-xió, una revisió del tema clàssic de la Crucifixió –en totes les obres de Dies Irae hi ha una referència clàssica, mitològica o literària– que a Blanco li serveix per denunciar la cultura de la cancel·lació, amb què els que acostumen a donar-se-les de més tolerants eliminen la dissidència per la via de la mort social: “Si dius qualsevol cosa que se surti del corrent estàs mort”. Un virus especialment actiu a les xarxes socials, i per això els claus dels quals penja el crucificat –Blanco mateix– són les icones de Twitter, Instagram i Facebook. 

És un exemple, però és que cada obra –oli, grafit i llapis blanc sobre lli belga– és una autèntica pedra de Rossetta: ho és La línia fina, amb referència inclosa a la filosofia del kintsugi, i ho  és Bruixes de la Modernitem, que carrega contra l’onada de neopuritanisme que inunda les xarxes i per on, si s’hi fixen bé, hi trobaran al·legories de les bruixes der Salem i de La lletra escarlata, tot plegat emmarcat en l’ouroboros que simbolitza el cicle constant de la vida. Completen la sèrie L’apoteosi del jo –Ícar, Narcís, la poma del paradís que innocentment té una mossegada en forma de like–, El que la realitat amaga, La caixa de Pandora, L’estigma capital, La cursa infinita i Quan no es troba res. I totes les obres, igual de denses.

Dies Irae, que ningú no s’enganyi, no és una mostra fàcil ni complaent, exigeix de l’espectador un estómac, una atenció i –què hi farem– una formació als antípodes dels continguts predigerits que proliferen al mainstream contemporani. Blanco, en fi, s’ha tret la careta digital, ha canviat el Photoshop per l’oli i s’ha convertit en el moralista clàssic en fons i forma que portava tota la vida lluitant per emergir.