Per què ‘Dies Irae’?
Prenc el títol d’un poema del segle XIII sobre l’Apoca·lipsi i el Judici Final. Significa el dia de la ira, i el relaciono amb el tema central de l’exposició, i és que cada generació comparteix uns paradigmes, uns valors i fins i tot uns contravalors, però si ens hi fixem bé el que canvia d’una generació a una altra és la capa més exterior, el discurs, les cuites i els neguits són essencialment les mateixes. El paradigma contemporani és el de la tolerància, tots ens les donem de ser molt tolerants, però la veritat és que a la mínima ens ofenem, estem sempre a un mil·límetre de saltar. Cada dia és el nostre dia de la ira.
Ha practicat sempre la figuració i ha desconfiat sempre de l’art conceptual. Per què?
Per a mi el discurs i la tècnica són indissolubles, i si treus una part d’aquesta equació, la que sigui, el resultat deixa de ser art. És una altra cosa. Una obra sense discurs és artesania. Estem tips de sentir-ho. Un plat de ceràmica, per exemple. D’acord. Per què una instal·lació on la tècnica ni hi és ni se l’espera ha de ser considerada art? Un plàtan enganxat en un mur, sense anar més lluny. Per a mi això és fum. Una part de l’art modern va treure la tècnica de l’equació i el resultat és aquest campi qui pugui que en realitat és el refugi de molts impostors i de molt de fum. Recorda aquella ocurrència del mexicà Gabriel Orozco, que a la Biennal del 1993 va plantificar al mig de la sala una capsa de sabates buida.
No és art?
Li pots adherir tot el discurs que vulguis, però no deixa de ser una capsa de sabates buida. On és aquí la tècnica? La figuració et dona certa garantia que hi ha discurs i que hi ha tècnica. No hi ha dreceres. No pots enganyar ningú: si no saps dibuixar un cos et delates de seguida. Tot i que de vegades no és així, i et topes una obra hiperrealista tècnicament impecable i per molt que gratis allà sota no hi ha res.
Vostè és figuratiu, però de fàcil i d’accessible no en té res.
I en aquesta sèrie encara menys, perquè he recorregut a la mitologia i a la història per expressar aquesta idea que totes les nostres inquietuds que ens amoïnen avui i que ens semblen tan contemporànies, tan postmodernes, ja les experimentaven els grecs. A mi m’interessa especialment, la mitologia clàssica, però entenc que no és plat habitual. Per això els títols aporten alguna pista que ajuda a interpretar el quadre en qüestió.
Ve del petit format i de l’art digital, és el Martín Blanco que coneixíem. I ens trobem olis de gran format. Per què aquest canvi?
L’oli era per a mi una anècdota de quan estudiava Belles Arts. Mai no n’havia exposat. Sempre he dibuixat i des de fa dos decennis ho he compaginat amb l’art digital. Fa uns anys vam baixar amb uns alumnes de l’escola d’art de Sant Julià al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona. Hi havia una exposició de Roberto Ferri, el retratista oficial del Vaticà i que és com si veiessis Caravaggio. Un animal. Veure les seves obres va ser a la vegada una revelació i una inspiració. Em va motivar per treure de nou els pinzells. Un dels motius pels quals m’atreia el dibuix és perquè m’estalviava de lidiar amb el color. Sempre hi he tingut una relació més aviat caòtica. L’art digital, tot i que la meva paleta no ha sigut mai vibrant, m’hi va acabar reconciliant. I a Dies irae ha acabat confluint tot, oli i color. Com deia Jobs, els punts sempre s’uneixen cap enrere.
Quins són els neguits que circulen per les obres de ‘Dies irae’?
Primer de tot, la nostra interacció amb les noves tecnologies, i les interrelacions entre nosaltres a través de la tecnologia. Segon: tot el que té a veure amb la pèrdua de perspectiva entre el món real i el món virtual. I tercer, que ni tot el nou i jove és tan nou ni tan jove, perquè al final estem parlant dels mateixos temes de què parlaven els grecs, d’una altra manera, però el que ens toca com a éssers humans continuen sent les mateixes deu coses.
És un moralista. Sempre ho ha sigut.
Ho entenc, que m’ho diguis, però jo mai m’he situat en un pla de superioritat i m’he dedicat a treure els colors de ningú. Jo mateix m’incloc en els defectes que assenyalo, i per això m’he autoretratat en el protagonista d’Inquisi-xió. És cert que prenc una mica de distància i em permeto posar el dit a la nafra del que veig que no m’agrada, però no m’excloc de l’equació.
Dues derives de l’art contemporani. La primera, la cultura identitària –raça, sexe, gènere– que acaba opacant i substituint els valors artístics.
Em fa molta gràcia quan sento parlar per exemple d’art gai. Què se suposa que vol dir, això? Que hi ha una forma específica de fer art que té a veure amb el fet de ser gai? Se suposa que un artista home heterosexual no pot tocar determinats temes? De què es tracta, de mirar un quadre i d’endevinar si l’ha pintat un home o una dona? I què? Si veus una pintura d’Artemisia Gentileschi, podries arribar a dubtar si la va pintar ella o Caravaggio.
La identitat s’ha convertit quasi en un plus.
És possible que ara funcioni així, però per a mi l’obra ha de parlar ella tota sola. Com a espectador prescindeixo absolutament del context. Si necessito saber què menjava l’artista per entendre l’obra potser hi ha alguna cosa que no funciona.
L’obra va per un costat, l’artista per un altre.
Absolutament. Per a la vida de cadascú ja hi ha la justícia. Ara toca vilipendiar Picasso, però el cert és que si coneguéssim la vida íntima dels artistes i els hauríem de jutjar segons aquest barem i segons els nostres estàndards actuals, els museus estarien buits. Però per això cal estudiar.
Segona deriva: la confusió entre art i espectacle, aquesta obsessió pel més gran, pel més impactant, pel cop d’efecte. I tornem aquí al plàtan de Maurizio Cattelan, subhastat el novembre per 6,2 milions de dòlars i que el comprador es va acabar cruspint. Això, és art?
És una altra cosa. Com la capsa de sabates. On està aquí, la tècnica? Si la tècnica sense discurs és artesania, el discurs sense tècnica tampoc no és art. Què és? Una operació per netejar diners. Màrqueting, si volem pensar bé.
Penso en Joan Brossa, prolífic i genial autor de poemes visuals, entre d’altres, ‘Incomunicació’, avui al Consell General. Òbviament ell no va construir ni la taula ni molt menys el mur. Però l’artista, el creador, el que firma i el que cobra és ell, no el fuster ni el paleta.
Jo entenc l’art com una relació directa, intel·lectual i també física, entre l’autor i l’obra. Com a molt puc contractar algú perquè em faci la colada en bronze. Però l’escultura en fang l’he fet jo. És impossible separar l’artista de l’obra, del fet material d’haver-la fet.
Cal tornar a Venècia?
Formar part del circuit internacional és important. Com anar-hi és la qüestió.
Quins errors no hem de repetir?
Les últimes convocatòries van generar molt poc interès entre els artistes. El ministeri en va prendre nota i va plantejar un nou format que prescindís del concurs i deixés la nau en mans del comissari, com es fa arreu.
Hi ha massa crítica, per anar no sé, deu, quinze vegades a Venècia?
Quanta gent hi ha amb una obra i un currículum digne de la Biennal? És una bona qüestió. No ho sé. Per pur desconeixement.
