Primer va ser Els noms de lloc del poema Canigó (2013), que era exactament el que prometia el títol i que prefigurava molt vagament el que havia de venir. Li va seguir Entre l’infern i la glòria (2020), la biografia novel·lada de mossèn Cinto, tots dos encara a dues mans, les d’Àlvar Valls, i l’any passat, ja amb Roser Carol, Cronologia de Jacint Verdaguer. El monumental cicle consagrat al poeta de Folgueroles en què tots dos es van embarcar fa dos decennis culmina ara amb la Bibliografia general, un altre patracol a l’altura del personatge: 780 pàgines i un quilo llarg de Verdaguer que recullen en 9.275 fitxes tota l’obra de Verdaguer –la gran, la petita i la minúscula, l’escrita, la dita, la cantada i la vista– i, atenció, tot el que s’ha escrit sobre el nostre home d’avui.
Un autèntica proesa que no té parangó ni en la literatura catalana ni en cap altra literatura occidental.
La Bibliografia es presenta el 17 de maig a Folgueroles en la jornada inaugural de la Festa Verdaguer, que s’allargarà com és habitual fins al 4 de juny, coincidint amb l’aniversari del traspàs del poeta, el 4 de juny del 1902. Es tracta, s’ho poden imaginar, d’una eina principalment destinada a estudiosos de mossèn Cinto, però on curiosos i diletants poden exhumar, per exemple, el que els erudits locals han dit del poeta; entre els nostres, per no allargar-ho, n’han reunit una seixantena llarga de referències, des de Manuel Anglada, Esteve Albert i Pere Canturri fins a Jordi Pasques, Manel Gibert i Oliver Vergés. Una autèntica mina perquè cada fitxa remet a la publicació original i conté un succint resum del contingut.
Perquè es facin una idea, la primera publicació de mossèn Cinto –i per tant, l’entrada més antiga del volum, tot i que no porta el número 1, sinó el 650– és Als estudiants. Recepta, poema imprès en un full solt que el futur poeta va repartir entre els companys de seminari el 1864, quan tenia 19 anyets i no era ningú. L’última fitxa, amb el número 9.275, està dedicada a l’asteroide Verdaguer, descobert el 7 d’agost del 2000 per l’astrònom català Jaume Nomen, que devia ser un fan del nostre poeta. En realitat les fitxes cobreixen fins al 2023, així que el volum ja ha començat a envellir: aquest any s’han publicat una vintena de referències verdaguerianes més que han fet tard per figurar a la Bibliografia, l’última de les quals la traducció de L’Atlàntida, Atlantis, per l’editorial Fum d’Estampa Press de Londres. El sorprenent és que a aquestes altures l’obra magna de mossèn Cinto encara no parlava anglès.
S’acaba aquí la fal·lera de Valls i Carol? “De moment, sembla que sí. Però queda feina per fer. Per exemple, un qui és qui dels personatges que orbiten al voltant de mossèn Cinto, i un recull dels poemes que se li van dedicar en vida i després de mort, que n’hi ha uns quants”, diuen. El miracle és que la parella hagi sobreviscut dos decennis a aquesta mena de ménage à trois literària a què s’han entregat de forma conspícua: el que Verdaguer ha unit, que no ho separi l’home.
El volum, en fi, completa i actualitza, com qui diu fins abans-d’ahir, les bibliografies parcials que s’havien publicat fins a la data –assenyaladament les de Ramon Foulché-Delbose, pubicada el 1912 a la Revue Hispanique, la del valencià Lluís Guarner, al Boletín de la Real Academia Española (1945), i el Manual del librero hispanoamericanio, del bibliògraf Agustí Palau (1975), que en el millor dels casos no superaven els tres centenars de referències, la Bibliografia general, recordin, en té 9.275.
Està tot dit sobre mossèn Cinto? Doncs tampoc: “El personatge és tan gran que el que hem fet nosaltres és esbossar-ne el tronc. Us podeu aventurar per les branques, per les fulles i per les arrels i continuaran sortint episodis fascinants. Verdaguer no s’acaba mai.”