Vint anys, vint, han hagut de passar des que es va aprovar la llei del patrimoni –i l’obligació de protegir els monuments amb el preceptiu entorn– perquè Casa de la Vall i l’arxiprestal de Sant Esteve tinguin el seu perímetre. Un de sol per a tots dos, en el que no deixa de ser una singularitat en els disset entorns que s’han promulgat fins ara. El consell de ministres va aprovar ahir mateix el text definitiu, després del reglamentari període d’al·legacions. Se’n van presentar cinc, però els criteris que en endavant regiran les intervencions a cadascuna de les dues zones –d’acompanyament i preventiva– no s’han modificat i seran els mateixos que es van establir al setembre, quan es va publicar l’edicte.

Recordin que aquell text identificava dinou edificis que afectaven directament la correcta contemplació dels monuments –“pertorbadors”, els anomenava– i que recollia l’obligació ja contemplada al POUP de la capital que les noves construccions que s’aixequin a l’anomenada zona d’acompanyament, la més pròxima al monument, no sobrepassin una determinada altura: el POUP parla de 14 metres, i l’entorn de protecció ho ha traduït en planta baixa més tres pisos. Això, tornem-ho a dir, per als edificis de la zona d’acompanyament. I com remarquen fonts del ministeri, no es tracta en cap cas d’obligar els propietaris afectats –prop de 200, inclosa la zona preventiva, la més allunyada del monument– a enderrocar casa seva, encara que sobrepassi aquesta altura, sinó que en el cas que s’efectuïn obres majors no es podrà aixecar el nou edifici per sobre d’aquesta tercera planta. Un criteri que en qualsevol cas no afecta ni millores ni obres d’accessibilitat. 
L’objectiu d’aquest criteri és, segons el text, “recuperar com a màxim l’alçària mitjana de les construccions vernaculars existents que se situa en planta baixa i tres plantes”. Recordin que en el cas de la zona d’acompanyament, els criteris establerts a l’entorn de protecció són d’obligat compliment des del moment que el text es publica al BOPA.

Naturalment, l’aparent esperit restrictiu de l’entorn ha inquietat alguns dels dos centenars de propietaris afectats. D’aquí les cinc al·legacions que s’hi van presentar: des de la que demanava la nul·litat del procediment per defecte de forma fins a la que pretenia canviar el terme “pertorbador” que es prodiga a l’entorn, i que finalment s’ha suavitzat –surt menys vegades de forma explícita que al text inicial– però no suprimit, i la que reclamava la modificació d’un límit de la propietat perquè passés a formar part de la zona preventiva i no de la d’acompanyament, petició que sí que s’ha atès. No tenia cap possibilitat de prosperar, en canvi, la que sol·licitava una moratòria per enderrocar la casa i construir-ne una de nova (cal suposar que més alta).

El de Casa de la Vall i Sant Esteve és, com ja s’ha dit, el dissetè entorn que s’aprova des del 2004. Els següents de la llista són el de Sant Miquel d’Engolasters i el de Sant Joan de Caselles, tots dos, integrants de la candidatura dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat als Pirineus. Recordin que la llei del Patrimoni del 2004 preveia dos anys, dos, perquè s’aprovessin la setantena d’entorns, que la cosa ha anat sempre especialment lenta i que es va frenar en sec el 2014, arran de la reforma de la llei promoguda pels comuns demòcrates i que va limitar de 100 a 20 metres el perímetre cautelar.