La decisió no està encara presa, però gairebé: la intenció del ministeri de Cultura és tornar a la Biennal de Venècia i, si és possible, a la pròxima edició, que serà la del 2026. Una altra cosa és el format: el que està clar és que no hi tornarem com les cinc ocasions que hi vam participar, amb una seu exclusiva per ubicar-hi el pavelló amb el nostre o els nostres artistes: les dues primeres edicions, recordin, va ser l’església de San Samuele; el 2015, l’Spiazzi Castello; dos anys després, el Palazzo Ca’ Cappello Memmo, i en l’última participació, el 2019, l’Institut Santa Maria della Pietà.

Així que, si hi tornem, ho farem acompanyats. Compartirem piset amb un o més petits estats europeus. La premissa, òbvia, és retallar despesa: el format amb què ens vam estrenar a Venècia disparava el pressupost de cada edició fins al mig milió d’euros. És clar que com la convocatòria és biennal es podia distribuir la despesa en dos exercicis, però el cert és que és una xifra estratosfèrica per als estàndards del ministeri –amb un pressupost anual que no supera els 10 milions d’euros– i de fet va ser el motiu principal per suspendre’n la participació el 2022, l’any següent de la pandèmia. No hi hem tornat.

Després de molt rumiar-hi, i de consultar-ho també amb una comissió de veterans –els artistes que havien desfilat per la Biennal i a qui es va consultar l’oportunitat de tornar-hi: la conclusió va ser un sí unànime– ara fa un any la ministra, Mònica Bonell, ja va avançar la voluntat d’explorar aquest nou format. I ara que és a punt d’acabar la 60a edició i de començar un nou cicle, és hora de posar fil a l’agulla, La mateixa Bonell i el cap d’Acció cultural, Joan-Marc Joval, viatjaran al novembre a Venècia per començar a preparar el retorn. L’únic que està clar és que caldrà buscar un soci, que el ministeri d’Exteriors hi tindrà un paper important, i que el candidat més obvi és ara mateix San Marino, després dels contactes que es van teixir a l’estiu a l’última de la biennal LandArt, on es va estrenar com a país convidat.

A partir d’aquí caldrà reformular el procés de selecció. Recordin com l’interès dels artistes per participar-hi es va anar desinflant de forma dramàtica: dels 32 candidats que es van presentar a la primera edició, la del 2011, es va passar als quatre de l’última, la que va guanyar Philippe Shangti. Entremig, es van retocar les bases amb la convocatòria d’un procés de selecció vinculat als Tallers d’art, la selecció d’un únic projecte i la dotació d’una bossa per a la producció de l’obra. El nou format es va estrenar en la convocatòria del 2017, però la resposta no va ser l’esperada: tot i els canvis, tan sols s’hi van presentar set candidats.

La del 2019 va ser la del cas Keshta, amb sospites fundades que el resultat es va cuinar als despatxos, i el ministeri va aprofitar per tunejar de nou les bases: en endavant no es convocaria cap concurs sinó que seria el comissari qui escolliria sobiranament l’artista per al pavelló andorrà. No hi va haver oportunitat de provar-lo perquè, com ja s’ha dit, vam acabar renunciant a l’edició del 2022. Serà aquest, previsiblement, el punt de partida de la Biennal 2026. Si hi acabem tornant, és clar.