El moment havia d’arribar, vist que el protagonista de tot plegat era un tal Martí de Joan i Santgabriel, intrèpid capità de goleta que a bord del Valent se’n va a fer les Amèriques –més aviat les Cubes, som exactament al 1895–, que la novel·la comença amb una estupenda endreça de Billy Budd –hi cap millor padrí per a una novel·la essencialment marinera que Melville– i que al llarg de la llarga conversa que vam tenir amb el meu amic Josep a La Trenca van anar desfilant personatges com Jack Aubrey –“Me n’he llegit totes les novel·les de la sèrie, les vint”, em deia, i me’l crec– i Horatio Fornflower –ídem amb les onze entregues de Forrester.
Naturalment vam tenir un moment per evocar la formidable trilogia de la Bounty, les aventures portentoses de Fletcher i els seus rebels a la remota illa de Pitcairn i la no menys portentosa gesta del capità Bligh, capaç de sobreviure en un bot a una travessa de 6.500 quilòmetres per mar obert –la distància que separa Tonga de Timor, passant per Vanuatu. I quan ja semblava que ens ho havíem dit tot, va i em treu de propina, perquè sí, l’execrable episodi de Joan Maristany, el capità català que el decenni del 1860 va encapçalar una expedició esclavista a l’illa de Pasqua: la tercera part dels habitants van caure a les seves urpes, i sembla mentida que un capítol tan negre  hagi passat quasi desapercebut.

“La participació catalana en el comerç d’esclaus va ser molt intensa i gairebé fins al final”, diu Mangod. “Pensa que en un moment determinat fins i tot l’Església va dictaminar que els negres no tenien ànima i que per tant eren esclavitzables. Es van fer autèntiques fortunes: la del marquès de Comillas, sense anar més lluny”. I la del rebesavi d’Artur Mas, l’expresident de la Generalitat, podríem afegir-hi. I això que el tràfic estava prohibit des del 1831 i que la Royal Navy patrullava els oceans: “En realitat hi havia una motivació econòmica: es tractava de perjudicar el negoci del sucre en mans dels espanyols, que requeria molta mà d’obra esclava. I hi havia nua mena de pacte tàcit: el tràfic d’esclaus es tolerava per sota de l’equador, així que els bucs que el practicaven tenien via lliure per viatjar fins al Brasil. La cosa es tornava perillosa en el tram del Brasil fins a Cuba, on podien topar-se amb les patrulles de Sa Graciosa Majestat”.

És en aquest context, en fi en què cal situar L’illa en flames, el debut en la distància llarga de Mango. Havia tastat el quadern de viatges i el relat, però si s’ha atrevit amb la novel·la és per evocar l’ambient de la Cuba colonial i l’anomenada Carrera americana, el molt lucratiu comerç en què es van embarcar literalment moltíssims catalans i que consistia a vendre cubanes, salaons, bacallà, cebes, rajoles i aiguardent a Buenos Aires i Montevideo, carregar aquí de nou la goleta amb tasajo, la carn seca –o millor dit, el pinso– amb què s’alimentava els esclaus– per vendre’l a Cuba, portar melassa de canya a Nova York i Florida, i tornar finalment a casa carregats de fusta i cotó en canya. Negoci rodó.

Un món avui ja desaparegut, és clar, que ell només va arribar a ensumar de lluny quan als anys 90 va freqüentar per motius laborals l’illa. Ell hi torna a través de les peripècies del bon Martí, una mena de bastard que es treu el títol de pilot a l’escola nàutica de Mataró –on no per casualitat el mateix Mangod hi té amarrat el seu veler d’11 metres–, que compleix les tres travesses reglamentàries per obtenir el grau de capità, i que finalment es veu involucrat en el moviment independentista cubà. Primer, perquè li proposen fer negoci amb el transport d’armes i de tropes per als rebels, i on estiguin els dinerons que s’apartin els principis i la legalitat; després per convicció. I en aquesta evolució potser hi té alguna cosa a veure el tracte amb Mercedes, rica criolla cubana  –té fins i tot un giny sucrer, la Bella Ana– que dona suport als sediciosos.

Tan involucrat hi acaba –com d’altra banda tantíssims catalans, diu, i tampoc no és casualitat que l’estelada s’inspiri obertament en la bandera cubana– que confraternitza amb alguns dels mandamassos rebels, des de Maceo –l’home d’acció; Martí era l’intel·lectual– fins a Joseo Miró i Argenter, un altre català que era membre de l’estat major rebel. La desgràcia de Cuba, conclou Mangod, que no amaga les seves simpaties pels independentistes, és que va passar de les mans d’Espanya a les dels EUA, que se les van cruspir a la guerra del 1898, la del meu avi que va anar a Cuba. Martí de Joan això ja no ho veurà, perquè la novel·la transcorre el 1895. Però si volen recuperar l’esperit aventurer de les lectures adolescents i són dels que creuen que viure no importa, que el que importa és navegar, L’illa en flames és la seva novel·la.