Li diuen surrealisme pop o lowbrow, que podríem traduir lliurement com art de pa sucat amb oli, per oposició a l’art de debò, o highbrow. Però en realitat acabaríem abans si el poséssim a la posella del kitsch de tota la vida, el que en castellà en diuen molt oportunament hortera però que en català no acaba de tenir un terme adequat, al costat de Frida, Warhol, fis i tot Wei Wei quan es posa estupendíssim. I anar fent. Pero diguem-li lowbrow que mola més, vinga, i així ens permet posar-hi cara i ulls: els de Mark Ryden, Robert Williams, Todd Schjorr, Marion Peck, RK Sloane, Frank Kozik i EMEK, amb aquesta mania de posar-se totes les lletres del nom en majúscula perquè ells són artistes i no han vingut a la Terra per complir les vulgars convencions ortogràfiques que fem servir la resta de mortals.

Són els protagonistes de l’exposició que fins al 3 de novembre consagra la sala de Govern en aquest moviment sorgit als anys 80 a Califòrnia i que segons la comissària, Antonella Montinaro, barreja elements del mon del comix, del punk, de la custom kulture, del hot rod i d’atres subcultures del moment. Tot molt underground. La recepta consisteix a passar pel túrmix dibuixos animats –posem que parlo dels Teletubbies–, referències més o menys culturalistes –la pintura neoclàssica francesa: David, Ingres i tota la colla–, iconografia religiosa (una marededeu per aquí, un Crist per allà, un Sagrat Cor sagnant per acabar-ho de petar), personatges històrics (Lincoln) o mainstream (Barbie), i estrelles de Hollywood amb un toc maleït (peró dintre d’un ordre: Cristina Ricci, Leonardo di Caprio, Kate Perry), i barrejar-ho amb unes engrunes d’esoterisme i una atmosfera vagament inquietant.

El resultat és una obra que apel·la a la complicitat de l’espectador, perquè de seguida hi troba referències pròpies, i que a la vegada pretén incomodar-lo, molestar-lo i descol·locar-lo. L’invent va funcionar, perquè es veu que ho va petar al firmament de Hollywwod, i el cas és que ben aviat va deixar de ser  l’art underground dels inicis i a poc a poc es va anar enfilant a galeries i museus de tot el món. Fins a arribar al Parc Central.

La columna vertebral de l’exposició és la mena de retrospectiva –des dels primers anys 80 fins abans d’ahir– que li dedica a Ryden, probablement el més cèlebre de tots ells, i de qui si no n’han vist l’obra segur que l’han escoltat, una i cent vegades: seves sóm les caràtules de discos mítics de Michael Jackson (Dangerous) i Red Hot Chili Peppers (One ot Minute), com el mateix Williams ho és de Appetite for Destruction, de Guns N’Roses, i es completa amb fons de Salvador Lévaro, col·leccionista mexicà (i veí nostre) que hi aporta obra d’autors com Zoe Thomas, Sophia Paraskevopoulou, Anamasque, Kathie Olivas i Oplakanska.

Surrealisme pop i art lowbrow, en fi, té la virtut que no s’assembla a res del que hagi desfilat fins ara per la sala de Govern i per a molts constituirà una autèntica epifania. No per a Noemí Rodríguez, que li dedica a Ryden uns versos de El que mai et vaig dir: “Avui m’hauria agradat que se’m mengés un arbre./ Segur que no és tan horrible com respirar”. Una exposició, en fi ideal per a estrelles de Hollywood, col·leccionistes mexicans i poetes en crisi.