Es titula 12 mapes i un projecte i en essència repassa l’evolució del que històricament hem entès per Europa des del segle I fins a la configuració actual de la UE, amb els seus 27 països membres, i amb una idea subjacent: el concepte d’Europa no és unívoc ni definitiu, sinó que ha anat evolucionant igual –o millor dit, al ritme de– els seus límits geogràfics. Així que l’Europa dels 27, que serà la nostra si l’acord d’associació supera l’escull del referèndum, és tan sols l’última etapa, de moment, d’un procés que no està gens clar quan va començar i encara menys com ni quan acabarà.
El punt de partida són dotze sensacionals mapes procedents de la Biblioteca Nacional d’Espanya, i l’excusa, la presidència de torn del Consell de la UE que Espanya va exercir el primer semestre de l’any passat. Ens arriba una mica tard, és cert, i el que veurem fins al 26 de juliol a la sala d’exposicions de l’ambaixada són les reproduccions dels originals. En altíssima resolució, però reproduccions. No és el mateix, però ens hi haurem d’acontentar. I la sorpresa salta si ens prenem l’esforç de buscar-nos-hi. Pot resultar una obvietat que Andorra no figuri als mapes dels cartògrafs romans Pomponi Mela i Caius Juli Solinus reproduïts en una edició renaixentista del 1538 i comentats per  Sebastian Munter, però sobta que no sigui exactament fins al 1878, en un mapa de l’espanyol Aciscio Fernández Vallín, que Andorra no faci la primera i molt discreta aparició al dibuix d’Europa.
Tampoc sortim a l’últim mapa, editat el 2023 pel ministeri espanyol d’Exteriors, i que reflecteix l’Europa dels 27. Lògic, perquè nosaltres no en som part, ni en serem encara que l’acord d’associació tiri endavant. Serem socis, no membres. De fet, no hi sortim ni en blanc. Diu el comissari, Juan Pimentel, que no ens hi hem d’amoïnar, que altres petits països tampoc no tenen cabuda en aquest festí cartogràfic, i que en qualsevol cas, “el més important del projecte europeu és ponderar tot allò que ens uneix i que per tant ens fa més forts, i no subratllar la singularitat, perquè  històricament, quan la idea nacional ha sigut més prominent pitjor li han anat les coses a Europa. Només cal que recordem els anys 30 del segle passat”. Per a l’ambaixador espanyol, Carles Pérez-Desoy, la pertinaç invisibilitat andorrana a la cartografia europea potser s’explica pels nostres mil anys de pau: cap nació ha sentit la necessitat de posseir-nos ni que fos en l’efígie d’un mapa. És una idea.
Entre la dotzena de plànols que Pimentel, historiador de la ciència i investigador del CSIC, ha esporgat per a nosaltres, n’hi ha de ben curiosos, com el que Sant Isidor va traçar a les seves Etimologies, la Viquipèdia de l’edat mitjana, i segons el qual el món, envoltat per una O d’aigua, estava dividit en tres parts: Àsia, a dalt; i a sota, Europa a un costat i Àfrica a un altre. És una còpia del segle XI: faltaven quatre segles per al descobriment d’Amèrica i set perquè Austràlia entrés a formar part de la cosmovisió occidental. Atenció, perquè és el mapa més antic on apareix referenciat el topònim Europa.
Pimentel, en fi, té especial carinyo al mapa de Louis Charles Desnos, del 1761, envoltat d’escenes costumistes, i al de William Blaeu, cim insuperat de la cartografia universal (1640). Però el que més ens interpel·la és, diu, el del 1919, que reflecteix l’Europa sortida del Tractat de Versalles que va posar fi a la I Guerra Mundial i on sorgeix un rosari de nous països –els bàltics, Txecoslovàquia, Iugoslàvia– que faran implosió amb la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, i que han marcat des d’aleshores el ritme i el rumb de la història d’Europa. Que per cert, per als grecs i tots els que van venir després era tot el que hi havia a l’Oest del Mar Negre.