A la tardor farà tres anys de l’últim número de la revista Portella: era el que feia 13 i el dossier de portada el va consagrar al boom del còmic entre nosaltres. Immediatament després va començar la refundació, amb Quim Torredà com a vincle amb els fundadors (Joan Peruga i companyia) i al capdavant d’un nou consell editorial. La nova època havia d’arrencar la primavera passada, però òbviament la pandèmia va trastocar els plans i la gestació s’ha allargat un any més. Però l’espera ha valgut la pena, ho comprovaran si entren a revistaportella.com.
Perquè Portella ingressa per fi a l’era digital amb una proposta que no és ben bé una versió del paper. No s’ha abocat el pdf i apa. És molt més. D’entrada, el contingut dels tretze números anteriors s’ha actualitzat: mirin només com a exemple Aguareles: expressió, impressió, que incorpora material que en la publicació en paper (al número 3, era el 2011) es va quedar al calaix i també hipervincles al documental en memòria del fotògraf estrenat al gener. I després hi ha els nous continguts: es conserva el dossier central rebatejat com a Monogràfic i que arrenca no amb una, sinó amb dues propostes: En defensa de la cultura, reflexió a vuit mans –les de Montserrat Martell, Cristina Yáñez, Carles González Mingorance i Alba Doral sobre el paper de la cultura en la societat contemporània– i Juberrigrafies, resultat del taller que el fotògraf Joan Fontcoberta va impartir amb motiu de l’exposició a la Fàbrica Reig. El número es completa amb un reportatge de Robert Lizarte sobre el fabulós món de les campanes, els campanaris i els campaners; un perfil de Pere Cavero, ai, segons Susanna Vela, i tres assaigs d’Elena Sánchez (Kunstank: som el que mirem), Albert Villaró (Fiter i Rossell, en terra de ningú) i Carles Sánchez (Antoni Morell. Política, poètica: novel·la). S’ha acabat el paper, i és estrany, però entrin a revistaportella.com, perquè està a l’altura del sensacional ñlegat que va deixar la seva mare. Ja ho veuran.
