Ho han tornat a fer. Ara fa un any els alumnes de Batxillerat internacional de l’Andorrana es van marcar el tanto espectacular d’exhumar la tràgica peripècia de Pedro Inglés, operari aragonès que es va instal·lar el 1931 a casa Becaina d’Escaldes per treballar a les obres de Fhasa, aleshores en construcció, i que va morir el 8 d’agost del 1944. Gasejat al camp de concentració de Mauthausen. Era el nostre deportat número 14, que cal en endavant afegir a la funesta llista dels compatriotes nostres que van patir l’hospitalitat del sistema concentracionari nazi. I diem que ho han tornat a fer perquè aquest mateix equip ha elaborat un impactant audiovisual que sota el títol de 13 camins cap a l’infern en reconstrueix la trajectòria dels catorze. Més oportú, impossible, perquè just demà es col·locaran les primeres set pedres Stolpersteine en memòria dels nostres deportats.
Això ho expliquem a Stolpersteine: qui, quan i on. Ara el que toca és glossar 13 camins cap a l’infern, que reinterpreta la informació liminar aportada per Roser Porta i Jorge Cebrián a Andorrans als camps de concentració nazis amb un llenguatge contemporani i especialment dirigit a les generacions més joves. El resultat, dèiem, és espectacular per la forma, perquè fan parlar, literalment, a cadascun dels nostres deportats, de forma que en sentim la història dels seus llavis: cadascun d’ells explica el seu periple, amb les dades biogràfiques essencials, les dates d’ingrés al camp de concentració i quan en van ser alliberats. Això, en el cas dels més afortunats, perquè vuit d’ells mai no van tornar a casa i van deixar la pell al camp: Bonaventura Casal, deportat a Buchenwald i que va sobreviure fins a l’alliberament però en condicions tan precàries que va morir dos mesos després a l’hospital; Josep Franch (Buchenwald, 17 de juny del 1944); Francesc Vidal, de qui es perd la pista després d’ingressar a Buchenwald el 19 de gener del 1944 i de qui es desconeix el destí final; Josep Calvó, capturat el 1943 en la mateixa batuda que Vidal, en un tren que feia el trajecte entre Foix i Tarascon, que va desfilar pels camps de Buchenwald, Lagenstein i Badgruenbulf i de qui l’última notícia és una postal que el 1945 va enviar a la família; Francesc Mora, executat al final de la guerra en una de les marxes de la mort que va seguir l’evacuació de Gusen; Anton Pons, l’únic dels nostres deportats a qui no han pogut posar rostre (Melk, 19 de novembre del 1944), i Pedro Inglés (Mauthausen, 8 de juliol del 1944).
Cada deportat va acompanyat d’una fitxa esquemàtica per seguir-ne el periple d’un cop d’ull, amb documents que sovint posen els pèls de punta. Ens hem fixat especialment en les postals des de l’infern que van tenir esma d’enviar a l’esposa tan Bonaventura Casal com Josep Franch. Recordin que cap dels dos va tornar a casa. Les tenen aquí a dalt i llegir-les avui, sabent el destí que els esperava, humiteja els ulls: “Estimada esposa, estic molt content de tornar-te a donar notícies meves. Espero que tots estigueu bé de salut i que rebeu aviat aquesta carta. Envia, sisplau, un paquet amb aliments que no es puguin fer malbé i que no s’hagin de coure, tabac i sobretot paper per fer cigarrets. Escriu tan sovint com puguis, però en alemany. Escriu molt. Jo només puc escriure un cop al mes. Un petó afectuós amb tot el meu cor al petit i a tota la família”. La postal, en alemany, està datada a Buchenwald el 24 de gener del 1944. Li esperaven encara setze mesos de captiveri. I com hem vist, no va sobreviure a l’alliberament.
La segona és de Josep Franch. Està datada també a Buchenwald, un mes després de la de Casal –ens queda el magre consell que potser van coincidir al camp– i s’expressa en temes similars: demana que li enviïn aliments –“Per tren el pes i el nombre no té límit, puc cuinar macarrons i pasta però la Creu Roja només em pot enviar un paquet al mes, que s’ha de pagar”– i el final és especialment dramàtic: “Cuideu-vos. De moral estic molt bé, no tinc por, estic sa i treballo. Petons molt estimats per a tu, el nostre fill i tota la família.” Franch va morir –més aviat va ser assassinat– a Buchenwald el 17 de juny del 1944, encara no quatre mesos després d’escriure aquestes línies, i va ser el nostre primer mort documentat als camps nazis.
Totes aquestes històries, amb pèls i senyals, les trobaran a 13 camins cap a l’infern que es poden descarregar des del compte d’Instagram de l’Andorrana de Batxillerat.
