No és la més gran, ni la més rara, ni la més coneguda. Però el Sant Narcís de Salvador Dalí, un collage del 1962 que si no t’hi fixes s’arrisca a passar desapercebut, és una de les obres amb més suc de Surrealisme a Catalunya, l’estupenda exposició que fins al 28 de maig reuneix al Museu del Tabac una quarantena de peces de vuit artistes coetanis i, sobretot, coterranis de Dalí. De fet, més que a Surrealisme Catalunya, l’exposició s’hauria d’haver dit Surrealisme a l’Empordà, que és d’on eren tots: el canvi de nom va ser un peatge rus. La col·lecció es va exposar entre octubre i gener a Sant Petersburg, i Empordà no era una marca prou comercial, diu la comissària, Alícia Viñas. Es veu que Catalunya, sí.

Ja que hi som, diguem-los d’una tacada: Joan Massanet, Àngel Planells, Ángeles Santos, Esteve Francés, Jaume Figueras, Evarist Vallès, Jaume Turró i Antoni Pitxot. Tots ells marcats pel paisatge de la terra –la plana empordanesa, les platges d’Empúries, la mineralitat del cap de Creus– que utilitzaven com a escenari per a les seves neures, dèries, pors i pulsions més íntimes; i tots ells condemnats a viure a l’ombra del mascle alfa del surrealisme –que és òbviament Dalí.

I tornem al Sant Narcís del començament, que s’exposa just al costat de L’arpa craniada, petit gravat dalinià i un exercici de virtuosisme amb el burí, que tampoc no sembla res de l’altre món. Però resulta que entre l’un i l’altre ens surt una minienciclopèdia de la iconografia surreal, des del rellotge tou fins als cossos en descomposició, el que semblen prototips de masturbadors, uns quants elements en suspensió i, en el cas del Sant Narcís –que per això és un collage–, fins i tot un pèl dalinià –un pèl de debò, ecs–, que si tenen temps (i vista) es poden entretenir a buscar.

Dalí compareix amb mitja dotzena de peces, amb el Bust de dona retrospectiu com a ganxo estel·lar: l’original és del 1933, però el bronze que s’exposa a Sant Julià correspon a una sèrie del 1970. I de nou, amb l’abecé surrealista en primer pla: es tracta d’una senyora comestible –d’aquí el pa i les panotxes– amb una bobina de cel·luloide per collaret, símbol del pas del temps, i la legió de formigues que ens recorden la condició mortal de la carn, fins i tot de la més bella, i que de passada entronquen amb l’època dels putrefactes, glups, quan ell i la colla –Breton i companyia– eren joves, dadas, suposadament revolucionaris i vagament antisistema.

Els altres surrealistes

Però el geni de Dalí el donem tots per descomptat. ¿I la resta dels inquilins del Museu del Tabac, tots ells amics, coneguts o, com a mínim, saludats seus, a qui la Guerra Civil, primer, i la II Guerra Mundial, després, van acabar estroncant d’una o altra forma la carrera? Les dues sorpreses majúscules per als que no acostumen a pasturar pels camps del surrealisme potser són Massanet (l’Armentera, 1899 - l’Escala, 1969) i Planells (Cadaqués, 1901 - Barcelona, 1989): el primer, personatge proteic, artista autodidacte i farmacèutic d’aquests amb rebotiga, alcalde de l’Escala i que al repertori surrealista habitual –llaguts, caps, escales que no menen enlloc, referències arquitectòniques, forats, toros i cavalls, per no parlar del collage, que va ser un dels primers a explotar– afegeix el gust pels objectes trobats, en el seu cas, trossos de fusta arrossegats pel mar que convertia en tòtems. Si s’hi fixen bé, veuran que evoquen segons com la fauna del nostre Jordi Casamajor.

Planells és –diu Viñas– més narratiu, potser per això mateix més accessible, i amic íntim de Dalí. Tant, que el 1947 parteixen peres per un afer aparentment trivial –es veu que a última hora es va desdir de presentar-li un llibre, tal com s’hi havia compromès– i ja no es van parlar mai més. Atenció a les seves senyores, com la d’El crim perfecte, lligades o clavades a terra, sense mans o directament sense braços, com si les concebés incapaces de valdre’s totes soles: amb aquest discurs, avui les passaria francament magres.

Més descobriments: Santos Torroella (Portbou, 1911 - Madrid, 2013), que exposa una sola tela: La Terra, coetània i cosina germana d’El món, la seva obra mestra, avui al Reina Sofía de Madrid. I no ens descuidem de Francés (Portbou, 1913 - Barcelona, 1976), sospita Viñas –i sospita bé– que el més desconegut a la Península, amic de Breton, que va desertar de l’exèrcit republicà per seguir Remedios Varo a París, cosa d’altra banda perfectament comprensible, facin la prova, per poc que remenin en la biografia de la Varo; que va conèixer Breton, va emigrar a Mèxic i va acabar triomfant a Broadway com a escenògraf i figurinista: al Museu del Tabac compareix amb una Composició surrealista canònica, ja veuran.

La nòmina, en fi, es completa amb el pescador Figueras (Cadaqués, 1914 - Figueres, 1997), un altre autodidacte, obsessionat amb les roques del cap de Creus; i els joves: Vallés (Pierola, 1923 - Figueres, 1999), no se’n perdin Autorretrat d’una absència; Turró (Roses, 1929-2005) i Pitxot (Figueres, 1934-2015), els dos últims amb sala pròpia al Museu Dalí de Figueres.