Al centre del dibuix, una nena es tapa la cara amb les mans i plora. Dos avions bombardegen Portbou. L’edifici a l’esquerra s’esfondra. Molt a prop, una dona és a terra, possiblement morta. Encara hi ha una altra figura estirada, no sabem si és un home o un nen, ni si és viu o mort. Dues mares, una que porta un nen de la mà i l’altra que agafa una nena, venen del refugi. Un refugi on es resguardaven cada vegada que sentien la sirena “estrident com un bebè que arrenca a plorar, que glaçava la sang”. La Isabel Sanz té 92 anys, viu a Ciutat de Valls i fa molt de temps que és andorrana, però la Isabel Sanz és també un dels milers d’infants que van patir la Guerra Civil espanyola i en recorda detalls com aquest de la sirena quan mira el dibuix que va fer la seva germana Maria Dolors l’any 1938.
Aquest no és un dibuix que la família tingués guardat en una carpeta. No és ni tan sols un dibuix que recordessin. Fins que, seixanta anys més tard, algú de Portbou va viatjar als Estats Units, es va trobar de casualitat amb l’exposició organitzada per la biblioteca Mandeville de la Universitat de Califòrnia a San Diego, They still draw pictures (Encara dibuixen), i ho va explicar, emocionat, quan va tornar a casa.
La mostra, que entre el 1998 i els primers 2000 es va poder veure en diferents sales d’exposicions, és un recull de més de 600 il·lustracions infantils fetes durant el conflicte bèl·lic que formen part d’un dels fons de l’esmentada biblioteca Mandeville. Entre elles, el dibuix de la Maria Dolors i un altre de la Isabel, en aquest cas un casalot identificat com “la casa donde yo vivo”, no a Portbou, sinó a Cerbère.
Com van anar a parar tots aquests dibuixos fins a San Diego? El cert és que van ser recollits en diferents escoles, dins del territori espanyol i també en centres espanyols oberts a França, a iniciativa d’una associació americana de quàquers que, l’any 1938, va promoure la publicació d’un llibre amb finalitats benèfiques: enviar diners a Espanya per pal·liar els efectes de la guerra sobre els infants. La Maria Dolors i la Isabel Sanz feia un temps que vivien amb l’àvia, una tia soltera i uns cosins en una casa que la família tenia a Cerbère, a pocs quilòmetres de Portbou i de la guerra. No tornarien al seu poble fins a la fi del conflicte.
“Algunes vegades caminàvem fins a la frontera per veure el pare i la mare. Tinc els records desdibuixats perquè era petita quan va començar la guerra, però sí que recordo la por i que plorava molt perquè enyorava la mare”, relata la Isabel des de la seguretat del pis lluminós on viu ara. Com que el llibre, publicat a Nova York, no podia reproduir tots els dibuixos que s’havien recollit a les escoles, els responsables de l’edició van haver de fer una tria. El dibuix de la Maria Dolors, la gran, era més punyent i va passar la selecció. El dibuix de la Isabel no va ser publicat, però sí que formaria part de l’exposició de la Universitat de San Diego, dipositària de tota la col·lecció.
El llibre They still draw pictures va tenir una segona edició el 1938 i va ser tornat a publicar el 1939 per The Oxford University Press. No s’havia pogut llegir en cap altre idioma que no fos l’anglès fins que, fa només dos anys, l’editorial La Uña Rota va publicar-lo en castellà (¡Y todavía dibujan!). I què és el que van traduir si les explicacions originals dels nens ja eren en castellà? Doncs la cirereta del pastís: la introducció de l’original, escrita per l’autor d’Un món feliç, Aldous Huxley.
El dia que Aldous Huxley va escriure per ajudar els nens de la guerra
Si ens fan pensar en autors en llengua anglesa implicats en la Guerra Civil espanyola, possiblement pensarem en George Orwell, que va explicar les seves experiències lluitant per la República a Homage to Catalonia, o en Ernest Hemingway, que es va inspirar en el seu temps a Espanya com a correponsal per escriure For whom the bell tolls. Però Orwell no és l’únic escriptor distòpic del segle XX que va prendre partit en el conflicte: el també anglès Aldous Huxley, que quan va esclatar la Guerra Civil ja feia quatre anys que havia publicat Brave new world (1932), es va manifestar públicament a favor de la República i en contra de l’avenç del feixisme i, quan en va tenir l’ocasió, va posar la seva ploma a disposició de la causa.
Era el 1938 i, per tant, feia un any que Huxley s’havia traslladat a Califòrnia amb la seva dona. Als Estats Units era conegut i es guanyava molt bé la vida com a guionista. És possible que fos per aquesta popularitat que l’American Friends Service Committee, una associació quàquera, el triés per fer el pròleg del llibre They still draw pictures. El volum contenia una seixantena de dibuixos fets per nens espanyols, triats d’entre els més de 600 que havien rebut d’escoles de tot el territori i també de centres espanyols a França. Als nens els havien demanat que dibuixessin com era la seva vida i com veien la guerra. El que més els cridava l’atenció eren els avions i les bombes, però molts també mostraven com havien hagut de fugir de casa seva.
Els exemplars de la primera edició del llibre es van vendre a un dòlar i tots els diners recaptats es van enviar cap a Espanya i França per ajudar els infants que estaven patint de manera més crua els efectes de la guerra. Possiblement, els diners arribaven a través dels quàquers i dels centres que van obrir en aquest cantó nostre de l’Atlàntic, però aquesta és una història poc estudiada i de la qual en sabem, a dia d’avui, molt poca cosa.
D’una infància a Portbou a tota una vida a Andorra
La Isabel Sanz va néixer a Portbou el 16 de març del 1929. Quan va esclatar la Guerra Civil tenia set anys i recorda que amb el pare i la mare es van refugiar a “una espècie de galliner” que hi havia a la muntanya, a tocar de la ratlla. Més endavant, la família va enviar-la a ella i a la seva germana Maria Dolors cap a Cerbère (Cervera de la Marenda) per protegir-les dels bombardeigs.
Passada la guerra, la Maria Dolors i la Isabel van tornar a Portbou i, anys més tard, la Maria Dolors es va casar amb un noi del poble, José Montero, que per qüestions de feina havia vingut a parar a Andorra. “I així va passar que, venint els estius, vaig conèixer un andorrà i m’hi vaig casar”, explica la Isabel. Aquí hi porta més de mitja vida i, encara que d’entrada li va costar perquè el seu marit era “andorrà de segona generació”, quan en va tenir l’oportunitat ella també es va fer el passaport.
De la guerra i dels primers anys de la postguerra, en conserva molt viva la memòria de la por que va passar. Ara lamenta que, després d’haver viscut allò, també li hagi tocat viure la pandèmia: “en un any i mig he perdut molt, no semblo la mateixa”.
