Aquí va un que es va empassar fins al fons la bola d’Enric Marco. Sí, home, el fals deportat que es va fabricar una fabulosa biografia de resistent antifraquista, primer, de supervivent del camp de concentració de Flossenburg, després, i finalment, d’incansable divulgador d’aquesta singularíssima i dramàtica peripècia. En fi, hauria sigut dramàtica si l’historiador Benito Bermejo –que d’altra banda va tenir un paper destacat en la identificació dels deportats andorrans als camps nazis– no n’hagués destapar el frau, l’abril del 2005, just abans que aquest home a la vegada portentós i patètic, assistís com a convidat d’honor als actes pel 50è aniversari de l’Alliberament d’Auschwitz.

Si ressuscitem avui i aquí Marco (Barcelona, 1921-2022) és amb l’excusa de la pel·lícula –es diu exactament així, Marco– que s’estrena aquest divendres als cines. Atenció, que és ficció, a diferència del fascinant documental, Ich Bin Enric Marco, la poden veure a Filmin, que data del 2009 i on ell mateix és el protagonista absolut. A la nova pel·lícula, dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño i que es va presentar a Venècia, el paper principal l’interpreta el català Eduard Fernández, que es va engreixar 15 quilos per posar-se en la seva pell –es va deixar aquell mostatxo i es va rapar el cap, de passada– i que segons la crítica firma una interpretació prodigiosa. Veurem.

L’home que vam entrevistar –i dues vegades: una, l’abril del 2004 per a la revista Informacions, quan va desfilar per l’Institut de la Seu; l’altra, un any després, per al setmanari Presència, al seu despatx de l’Amical Mauthausen, que a l’època presidia, i quan ell ja sabia que Bermejo l’havia descobert– era un individu enèrgic, sanguini, loquaç i extraordinàriament eloqüent, que deixava l’audiència de pedra amb anècdotes com la vegada que –explicava com si ho revisqués, però ara sabem que era una bola– l’oficial de les SS va seleccionar a dit 25 interns del barracó 18 de Flossenburg que havien de ser executats com a represàlia col·lectiva per un intent d’evasió, i que va passar de llarg quan li va arribar el torn a Marco: “Tenia el pressentiment que aquell dia em tocava a mi. Així que quan es va plantar davant meu, vaig aixecar els ulls, el vaig mirar directament i li vaig dedicar el somriure més seductor que mai li havia fet a ningú. Ell em va apuntar amb el dit i va escopir: ‘Der Spanien, andere tag’. L’espanyol, un altre dia”.

El més portentós no era l’anècdota, sinó l’aplom –ara sabem que era més aviat la barra– amb què l’explicava i el remordiment que deia sentir perquè un altre innocent havia estat afusellat en el seu lloc. I com aquestes, un carro. Com tots els impostors, era més aviat un mistificador que barrejava en hàbils dosis ficció i realitat: Marco no va trepitjar mai com a deportat un camp de concentració, ni Flossenburg ni cap altre, però sí que va treballar a les dressanes de Kiel: era un dels milers d’espanyols que durant la II Guerra Mundial van emigrar a Alemanya per treballar a la indústria bèl·lica nazi. I sembla que a Kiel va tenir una topada amb la justícia per alguna activitat vagament insurgent: li va costar uns dies al calabós i la repatriació cap a Espanya. I fins aquí el seu historial de guerra.

Marco es va prodigar durant anys per instituts de mitja Espanya. Era l’home ideal per explicar aquell episodi negre. Tant Ich Bin Enric Marco, fa uns anys, com Marco, ara, i també com la sensacional crònica que li va dedicar Javier Cercas a El impostor intenten respondre a la gran pregunta: per què ho va fer? Per afany de protagonisme? Per donar veu –i amb provadíssima eficàcia– als deportats que ja no podien, o que no volien, explicar el seu viacrucis, com sostenia ell? L’altra pregunta concerneix les desenes de periodistes que, aix, el vam creure cegament. Convindrà el lector, en descàrrec nostre, que practicar l’escepticisme davant d’un exdeportat que les ha passat negres és demanar massa. I quan alguna vegada algú ha criticat, amb raó, la ingènua credulitat, contesto que no era la nostra missió demanar-li precisament a Marco, president de l’Amical Mauthausen i Creu de Sant Jordi, credencials de la seva condició de supervivent de l’horror nazi. Exactament igual com tampoc li demanem el títol al degà dels advocats, dels metges o dels arquitectes.

Però tot això són excuses de mal pagador. La realitat és que vam picar i que només nosaltres en som culpables. I dir ara que el seu discurs sonava estranyament fred i que la segona vegada que el vam entrevistar, estava a punt de saber-se tot, es va mostrar inusualment lacònic i sospitosament esquiu, és molt fàcil. Si volen, m’ho poden dir: “Quan li has vist el cul dius que és femella. Així, qualsevol”.