És l’organista Eckchard Manz un d’aquests homes que parla més aviat baixet i que mai no deixa de somriure encara que ens acabem de conèixer i que l’hàgim interromput a mig assaig del Divertiment glossat sobre B.A.C.H., l’obra que li estrena a Ignacio Ribas a l’avanpenúltima cita del Festival internacional d’orgue. Demà a Sant Esteve, hi estan convidats. Manz va ser primer mestre de capella i després, director musical de l’església Sant Martí de Kassel. La gràcia és que ell mateix va fer construir un orgue especialment concebut per a l’“especulació” i la “nova música”, paraules que en boca d’un organista poden posar els pèls de punta a un profà com qui subscriu. Però no pateixin, que tot ve de Bach, adverteix, principi i fi també del programa que interpretarà demà –Kyrie, Deu pare per sempre, Crist, consol per a tothom, i Kyrie, Deu Esperit Sant– amb quatre peces contemporànies entre Bach i Bach: Sons perduts, de Maki Ishi; S’està acabant el temps, d’Uros Rojko; Quatre aquarel·les per a orgue, de Marton Illes, i l’estrena absoluta de Ribas que ja hem dit al començament.

Difícil? “Sense dubte, però a mi m’agrada que sigui així, perquè com més treballes una peça més teva la fas; les coses fàcils se’n van amb la mateixa lleugeresa que arriben”. Doncs què volen que els digui: té raó. No és Manz, tot i el volum de la veu i el somriure de bona persona, home donat als estereotips. El meu amic Ignacio porta anys predicant les bondats de la improvisació a l’orgue, i pel festival han desfilat grans improvisadors. Però Manz no sembla que hi cregui gaire: “Tinc 56 anys i cada vegada tinc més clar que no hi ha res millor que una partitura”. Tampoc escriu, perquè “ja hi ha moltes i molt bones peces escrites”. Ni té compositors ni èpoques favorites, “la millor obra és la que estic tocant a cada moment”.

El moment epifànic, amb aquets agent sempre n'hi ha un, arriba cap al final de la conversa, quan m’explica les peculiaritats de Quatre aquarel·les. La tocarà amb pesos, petits lingots de plom que es col·loquen sobre una tecla i que mantenen la nota el temps que s’hi queden. Un recurs habitual a l’orgue, es veu. Vaja, estil Cage, l’home que va convertir 4 minuts i 33 segons de silenci en una obra mestra per a piano? Doncs no ben bé, diu, però ja que parlem de Cage, deixa’m explicar-te el cas de As Slow As Possible, que els seus exegetes van interepretar literalment. Això vol dir que la van començar a tocar a l’església de San Burcardi de Halberstadt (Alemanya) el 5 de setembre del 2001, i que a un ritme d’una nota anual (de vegades són dues), necessitarà 639 anys perquè s’acabi d’interpretar. Està previst que això passi exactament el 5 de setembre del 2640. Glups. Perquè se’n facin una idea, l’últim canvi d’acords va tenir lloc el 5 de febrer i el pròxim es farà esperar fins al 5 d’agost del 2026. El millor de tot és que arrenca amb una pausa (!) que es va allargar un any i mig, i que el primer acord va durar un altre any i mig. No és sensacional, per no dir marcià? No els fa no sé, pessigolles? Vertigen, potser?

Manz promet que demà a Sant Esteve hi haurà sorpreses. Després de ASLSP, acròstic de l’obra de Cage, qualsevol cosa ens semblarà convencional. Però estic rumiant si l’estiu que ve faig una escapadeta a Halberstadt.  A poc a poc, sense presses. Tenim temps fins al 2640.