El canillenc Albert Rossa evoca els oficis del camp tradicionals a ‘Eines d’un temps passat’.
“Molt a prop de la barraca del Vaquer es troba un punt difícil de creuar. A aquest indret un home [li’n deien el Cabrer] solia esperar els treballadors que venien de França amb els diners que havien guanyat, i en més d’una ocasió havia aprofitat la dificultat del camí per atacar-los i robar-los. Per això el passatge rebia el nom de roc del Cabrer”. Aquesta anècdota l’explica el canillenc Albert Rossa (1945) a compte dels dallaires que a principis de segle XX anaven a dallar a Tarascó, Acs i Meréns. Fins aquí, res de l’altre món, d’acord. Però és que hi anaven i en tornaven a peu, pel prat d’Incles a l’anada, i pel port Dret a la tornada. I passaven coses com aquesta que et topessis un individu com el Cabrer.
La recull en els capítols dedicats a la dalla d’Eines d’un temps passat, amb què Anem estrena la col·lecció Calaix de sastre i que ja es troba a les llibreries. Un volum altament pedagògic, profusament il·lustrat i que a la descripció estricta de les eines, estris i objectes amb què pastors, pagesos i traginers –és a dir, els nostres rebesavis–es guanyaven les garrofes hi afegeix, ho acabem de veure, un suculent anecdotari.
I si hem dit que es tracta d’un llibre altament pedagògic és perquè tots sabem què feia un dallaire, més o menys, però, quants lectors, especialment per sota de la cinquantena, sabrien per què serveix una borrassa? I uns àrguins? Per no dir els argadells, els arpiots i el poltre. Eines d’un temps passat no és un manual, ni tampoc un tractat amb vocació d’exhaustivitat, sinó una mena de llibre testimoni d’una època i d’uns oficis avui quasi oblidats, que l’autor va conèixer encara de primera mà quan de petit anava a Incles a talaiar els ramats. És probablement aquest to vivencial el que li confereix un atractiu afegit, com quan explica que, als seus 12 anys, en certa ocasió que tornava cap a Canillo, a l’alçada el Tarter va fer dit perquè l’aturés un cotxe de matrícula francesa que en aquell moment passava: “Vaig demanar al xofer si per favor em podia portar. Va acceptar i vaig entrar al vehicle. Hi viatjava una família amb una noia jove que, al cap d’una estona, de sobte, va exclamar: ‘Ça sent bon l’odeur des vaches!’”.
En fi: si els va agradar Aspectes de l’art popular a Andorra, el tractadet de Sergi Mas, amb Eines d’un temps passat experimentaran emocions molt, molt similars. I un àrguin, per cert, era l’estructura de fusta que es col·locava sobre l’esquena d’animal per posar-hi els argadells on anava la càrrega, que d’altra banda podia ser humana: “Per aquest camí es podia passar amb vaques, matxos, argadells i àrguins... Algú va preguntar: ‘i quins animals són, aquests?’”
Anem, hiperactivitat editorial
A Eines d’un temps passat seguiran les pròximes setmanes mitja dotzena de novetats més. La més imminent, De la governança d’un país. Ja saben: la relectura en clau contemporània que Antoni Morell ha fet de les màximes del Manual Digest, amb introducció de Joan Massa i de Joan Gabriel. Li seguiran dos volums de poesia, la traducció de An Island in the Sky, el poemari andorrà de James Kirkup, en versió de Txema Díaz-Torrent i estudi de Manel Gibert, i les proses poètiques que David Gálvez ha reunit a Allò que som. I després, En terres d’Andorra, la primera obra de teatre sortida del magí d’un andorranet: en aquest cas, Jacint Martisella, que la va estrenar els dies 20 i 21 de maig del 1934 al casino d’Escaldes. La troballa és de la filòloga Sofia Masegosa, que va consagrar la tesi doctoral al nostre teatre del segle XX. Que n’hi va haver, i més del que pensem.
