Hi ha històries tristes, com la que explica Ford Madox Ford a El buen soldado, i després ja la història d’Antoine Jané, que en realitat és la mateixa història, o una de molt similar, que la de desenes, potser centenars de deportats espanyols que van deixar la pell als camps de concentració nazi sense deixar rastre. O gairebé. Antoni Jané sí que en va deixar un. El certificat de defunció expedit el 18 de maig del 1960 diu que va morir a les 8 del matí (!) del 16 de desembre del 1944 a Dachau. Que havia nascut el 2 de febrer del 1889 a Llorenç del Penedès, tenia per tant 55 anys, que la seva última localitat de residència a Espanya va ser segons el document Veleperdrix, poble inexistent a la geografia espanyola o que com a mínim no hem sigut capaços de localitzar. I que s’havia casat amb Dolors Espigo (Espígol?).
Si en parlem aquí i avui és perquè aquest document extraordinari forma part del llegat que la filla d’Antoni Jané, Paquita (1922-2016) –era veïna de Cava– li va deixar en traspassar deu anys enrere al meu amic Jordi. Casamajor, és clar. Coneixia el seu gust pels documents rars, i sabia que el deixava en bones mans. Havia quedat ocult al fons d’un armari de la casa familiar fins que fa un parell de mesos, i contra pronòstic, el certificat va reaparèixer i avui constitueix una de les peces estrella del seu gabinet de curiositats. I això és molt dir per qualsevol que hagi tingut el privilegi d’entrar en aquell sancta santorum.
Tornem a Antoni Jané, Antoine segons els arxius de Dachau. La web de l’Amical de Mauthausen aporta molt poqueta llum i afegeix tan sols que era de religió catòlica, katholisch. La monumental, oceànica base de dades de Stephen P. Morse és una mica més explícita: li posa segon cognom, Siqué, insisteix que residia a Veleperdrix, ens en diu el número de matrícula –el 77964–, que va ingressar al camp el 5 de juliol del 1944 i que ho va fer amb la categoria de “presoner espanyol”, probablement “polític” (“Sch Span.”, de Schutzhaft). L’home, que ja tenia 55 anys, va resistir cinc mesos al camp. Cinc. Per acabar morint no sabem si de mort natural –és a dir, de gana, de fred, de malaltia, o de tot a la vegada– o assassinat en les execucions periòdiques que van precedir la derrota nazi i l’alliberament dels camps. Qui sap si en una de les infames marxes de la mort.
No hem sigut capaços de trobar-ne cap altra referència. Desconeixem els motius que el van portar a caure en mans dels alemanys, i a fer-ho en data tan tardana de la II Guerra Mundial, quan la derrota de Hitler era qüestió de temps. No sembla que procedís de cap altre camp, o com a mínim no n’ha quedat rastre, i desconcerta la data tardana del seu ingrés al sistema concentracionari: la immensa majoria dels deportats espanyols van caure a les urpes nazis just després de la caiguda de França, l’estiu del 1940: eren refugiats o exiliats de la Guerra Civil, moltes vegades passats pels camps d’Argelers, Barcarès i Saint Cyprien, que en esclatar la guerra mundial s’havien enrolat més o menys voluntàriament a les companyies franceses de treballadors estrangers. En caure en mans dels alemanys, Franco se’n va desentendre i van acabar deportats als camps de concentració. Aquest era el camí habitual el 1940. Però Jané ingressa a Dachau el 1944...
El podem suposar un refugiat o un exiliat de la Guerra Civil, però tampoc no ho sabem. Per edat, sembla descartable que fos un militar de l’exèrcit republicà –hauria tingut 50 anys en el moment d’acabar la conflagració– i el meu amic Jordi s’ha proposat reconstruir la biografia d’un home a qui el vent de la història i de la guerra havia esborrat literalment de la Terra. El certificat de defunció que la seva filla Paquita (1922-2016) va tenir la precaució de demanar el 1960 és avui l’única prova que Antoni Jané va existir. És un acte d’estricta humanitat intentar reconstruir-ne la biografia.
És o no és una de les històries més tristes que els han explicat mai?