L’escena no deixa cap marge de dubte sobre qui n’és el seu protagonista principal, i no, no és el bisbe que celebra vestit de pontifical. Una multitud formada per autoritats civils i militars es desplega discretament, en ventall, al voltant del personatge central, un senyor baixet, amb ulleres de sol i vestit amb un uniforme d’un blanc impecable, d’almirall, com corresponia al seu grau de Capità General de l’Armada –potser una divertida concessió al fet que es trobava a la vora de la principal massa d’aigua de la comarca?–. Notareu que és l’únic dels nombrosos assistents que porta la gorra de plat posada, un dels molts privilegis que podia permetre’s el Generalísimo davant d’un prelat de la talla, en sentit figurat i literal, del bisbe Iglesias Navarri.

Una escena digna del ‘NO-DO’
Es tracta de Francisco Franco Bahamonde, el dictador, flagell de rojos, separatistes i francmaçons i molt aficionat a fer-se retratar en ocasió de la inauguració d’un pantà, fet que va practicar de manera pròdiga durant el seu mandat i que li va valdre el sobrenom de Paco el Rana, que aquí hem volgut traduir al bell catalanesc, en atenció al fet que la fotografia, captada el 30 de juny de 1959, va ser presa en la seva única estada a la comarca de l’Alt Urgell –no crec que ell en fos conscient de la comarca on estava– en la inauguració de la presa del pantà d’Oliana. A la seva dreta, la seva esposa, doña Carmen Polo de Franco, la Collares, segons el malnom amb què se la coneixia per motius prou evidents a la fotografia. A l’esquerra del dictador, don Ramón Serrano Suñer, el Cuñadísimo, un altre malnom que li ve, en aquest cas, de la seva relació familiar amb el dictador en un temps en què havia estat el seu ministre plenipotenciari, època que ja havia quedat enrere l’any 1959. I encara veiem, per completar l’escena un altre personatge, anònim i gairebé fora de pla, però fonamental per les vel·leïtats propagandístiques del Règim: el càmera del NO-DO, gravant fins al darrer detall per tal que aquell moment pogués ser projectat per tots els cinemes d’Espanya.
En un acte preparat al mil·límetre, Franco i la seva dona van arribar en un cotxe negre llustrós, acompanyat per una nombrosa comitiva de vehicles del mateix color, protegits per una escorta ben nodrida. La comitiva havia passat per Ponts i per Oliana, on li van muntar una arcada de boix al mig de la carretera, amb la llegenda “Oliana a su Caudillo”. Desenes de nens i nenes, a qui havien donat festa a l’escola, esperaren una bona estona amb les seves banderetes espanyoles de paper, que onejaren amb entusiasme quan els cotxes creuaren Oliana a tota velocitat, en una escena digna, segurament, de pel·lícula de Luís García Berlanga. El dictador arribà a la presa cap a la una del migdia, allà l’esperaven les autoritats locals que, quan encara no ben bé havia sortit del cotxe, entaforaren un enorme ram de flors a les mans de doña Carmen, que empal·lidiren al costat de les flors estampades al seu vestit. El Generalísimo i la seva esposa, acompanyats pels ministres d’Obres Públiques, Indústria i Governació, i pel bisbe Iglesias Navarri, vell conegut del dictador, entre altres autoritats de menor rang, foren aclamats per una multitud congregada, curosament separada de les autoritats i atentament vigilada pels guardes de seguretat, que brandava pancartes fetes amb grans llençols en què gairebé exigien al Caudillo una major disponibilitat d’aigua per al Canal d’Urgell en un desplegament que, si no sospitéssim que havia estat preparat, hauria pogut semblar fins i tot excessiu pels estàndards de tolerància de l’època. De fet, la multitud «espontània» estava reclamant l’aigua que havia vingut a portar el Caudillo amb la inauguració del pantà d’Oliana, com si no sabés a què havia vingut Franco, de manera que amb la seva sola presència providencial, el Generalísimo va satisfer les necessitats dels regants del Canal d’Urgell.

El pantà de les arengades
El seguici va avançar pel capdamunt de la presa. Franco va destapar una placa commemorativa que encara hi és, va presidir la benedicció de la presa per part del bisbe Iglesias Navarri i va encaminar-se cap a la central hidroelèctrica, on el dictador va simular la seva posada en marxa. Amb tot plegat ja es van fer quarts de tres de la tarda, i la comitiva tenia gana. Als caps grossos els van preparar un dinar a la casa d’administració que encara té la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre a l’entrada d’Oliana. Per la seva part, al personal tècnic de l’obra els van convidar a dinar a cal Víctor d’Oliana. I després, res més. Tothom se’n va tornar allà d’on havia vingut i aquí pau i després glòria.
Aquesta és, a grans trets, la crònica de la inauguració d’un pantà ideat per regular el cabal del riu Segre, abastir d’aigua el Canal d’Urgell i generar electricitat per l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot i que les primeres concessions d’aigua a la zona remuntaven a l’any 1911, el projecte de construir un pantà amb una central hidroelèctrica es va formular per primera vegada l’any 1927, però encara caldria esperar a la fi de la Guerra Civil per iniciar l’execució del projecte. L’anomenaven el pantà de les arengades, perquè aquesta era la base alimentària de desenes de famílies que arribaren d’Andalusia, Extremadura i Galícia per treballar en la seva construcció, en unes condicions més aviat dolentes, amb molt poca maquinària i un ús intensiu de la força dels braços. La presa del pantà es començà a aixecar l’any 1948 i s’acabaria l’any 1955. Almenys tretze obrers no van poder veure el final de les obres, morts per accident laboral. Poc degué pensar-hi el dictador en el moment de descobrir la placa commemorativa.