“Era quan estudiava a fora. Recordo la por que moltes vegades havia experimentat a l’hora de tornar de matinada sola a casa. Compartint-ho amb les meves amigues, vaig adonar-me que no era només cosa meva, que quasi totes elles havien passat pel mateix. En canvi, els nois de la colla no sabien el que era aquella sensació”. Ho explica  la massanenca Núria Montes (1993), en els prolegòmens de l’assaig general de Benvinguda a la realitat, l’adaptació del llibre-denúncia amb què Lara de Miguel va debutar el curs passat en la ficció (?) i que s’estrena demà al vespre al Comunal de la capital.

Montes hi toca totes les tecles: en firma la dramatúrgia –de seguida en parlem–, la dirigeix, a quatre mans amb Joan Hernández, i la protagonitza. Diu que el projecte va néixer com un encàrrec –l’autora volia pujar els relats a l’escenari– i s’ha convertit en una aventura personal. Com diu ella, en un viatge “a través de les experiències de la desigualtat” que verbalitza la protagonista de la vetllada, que es diu Aura Puig però que  és una metàfora que concentra una col·lecció de casos de violència masclista més o menys visible i més o menys identificada com a tal: la por de la noia jove (i no tan jove) que torna de nit sola a casa n’és una. Però n’hi ha de menys evidents, “com les preguntes fora de lloc a què et poden sotmetre en una entrevista laboral, la violència estètica i la pressió social en el moment de ser mare. Tampoc no ens estarem de ficar-hi una pinzellada per parlar sobre l’avortament”.

No és, adverteix, una adaptació literal de l’original, sinó que Montes s’hi ha inspirat lliurement, hi ha afegit tocs d’altres autors que toquen aquesta mateixa temàtica –des de Virginie Despentes (Folla’m) a Caitlin Moran (Cómo ser mujer)– i l’ha portat al seu terreny, que és el de la stand up comedy. El monòleg de tota la vida, vaja, on l’humor autoreferencial és fonamental i el punt en què més s’ha allunyat dels relats de De Miguel, que tendeixen al drama. Per això hi ha aportat anècdotes de collita pròpia: “És una forma de riure’m dels meus propis traumes, de compartir-los i d’exorcitzar-los”.

Montes cita Ana Polo i Oye Sherman entre les referències de l’stand up comedy a l’escena catalana, on les dones són encara una clamorosa minoria, i la nord-americana Iliza Shlesinger entre les internacionals. Benviguda a la realitat li ha permès tornar a un gènere, el del monòleg, que ja havia tastat el 2017 amb L’esfondrament de la casa Usher, adaptació del relat homònim de Poe dirigit per Pablo Ley a Eòlia i+D de Barcelona. La vam veure a Quatre dones i el sol, de l’ENA, a les ordres de Roger Casamajor, aquest curs s’ha prodigat en la direcció –també és al capdavant de Els Pastorets lauredians, al costat de Txell Díaz– i té pendent d’estrena La Dama Blanca, el curt de David Haro i Gerard Navalon, on comparteix protagonisme, atenció, amb Jordi Sánchez i Marc Rivera.