Es titula ‘Olor de sofre’ per despistar, i perquè se suposa que era la flaire que feien els esquerranosos que pul·lulen per aquesta història. Però en realitat és l’estupenda crònica cultural, política i intel·lectual d’un moment únic, entre els 1974 i el 1980, articulat al voltant del Centre Cultural i del seu fundador, Jordi Sasplugas.

Aquesta és una història que ningú no ens havia explicat mai. Per què?
Difícil de dir. Sergi Mas té una frase molt oportuna i amb què precisament obro el llibre: “Escriure la història d’Andorra és molt difícil: gent que entra, gent que se’n va... No hi ha continuïtat, i repassar els anys 70 és complicat, érem quatre gats i cadascú feia la seva guerra”. Si hi afegim una certa por molt pròpia del país a la paraula escrita... Però el que és cert és que era una història a punt de caure a l’oblit.

El mateix podem dir del Centre Cultural d’Andorra, que molts descobrirem ara gràcies a vostè.
El mèrit és de Xavier Rebés i de Fina Font, que van tenir-hi un paper destacat i que em van encarregar de recuperar-ne la memòria. I d’aquí ha sortit el llibre. He entrevistat molts dels que hi van participar de manera més o menys activa, i el cert és que en recordàvem més l’aire, l’esperit, l’efervescència, que no els detalls, els noms i les dates concretes, que he pogut omplir gràcies a l’hemeroteca.

Jordi Sasplugas, personatge proteic i carismàtic, un líder nat que també havíem oblidat. Com si n’haguéssim tingut tants!
L’Arxiu Nacional li va dedicar fa uns anys un bon documental, i això és tot. Poca cosa perquè va ser un intel·lectual molt potent, una figura com poques hi deu haver hagut a Andorra. Potser ho portem inscrit en l’ADN i la cultura no és important per a la memòria col·lectiva d’aquest país. No ho sé. El ritme de vida tampoc no ajuda, les coses passen ràpid i sovint no ens aturem a pensar en termes culturals.

El Centre Cultural, què va significar per a aquella Andorra preconstitucional?
Un moment d’obertura al món, els protagonistes eren joves, amb una ambició, una empenta i –alguns– amb un talent excepcional, amb moltes ganes de llibertat, moltes connexions a l’estranger que van cristal·litzar en uns anys de frenètica activitat cultural de primeríssim nivell.

Què el distingeix del Cercle de les Arts i del Centre Moral?
La filosofia, l’esperit, la ideologia, els vincles amb l’antifranquisme i la cultura d’esquerres. Pensa que l’entorn de Sasplugas eren tots exiliats del PSUC, Xavier Rebés es mou en l’època d’estudiants d’arquitectura a Barcelona en l’òrbita del Partit Internacional dels Treballadors... Com resumeix perfectament i gràficament Josep Farràs, i d’aquí el títol del llibre, l’olor de sofre.

La majoria de personatges que circulen  de ‘Tribuna’ al Cercle i de ‘Posobra’ a ‘Presència’ passen de jugar a revolucionaris a protagonitzar l’època constitucional, fins a convertir-se ells mateixos en ‘stablishment’. 
Potser ja ho eren, d’stablishment. Estem parlant de moltes persones i de moltes trajectòries, no podem simplificar. És cert que molts eren la burgesia il·lustrada del moment, de la qual l’Andorra d’aquell moment anava molt escassa. Altres eren fills de refugiats, d’exiliats... 

Els últims trenta anys no hi ha hagut cap institució equiparable al Centre Cultural. Tampoc un Sasplugas que aglutinés i projectés tot aquest xup-xup.
Potser la diferència és que no era una institució, sinó pura, estricta societat civil, gent que feia cultura. I això costa molt d’engegar i sobretot de mantenir en el temps. Per això, i com diu Joan Reguant, es va acabar diluint com el sucre en el cafè. Arriben els anys 80 i el Govern, els comuns, els bancs agafen les regnes culturals i la institucionalitzen, l’oficialitzen, amb tot el que això comporta. Hem de posar-nos també en context: els anys 70 són un moment d’especial efervescència intel·lectual i artística... I cal dir que ho van tenir molt difícil: els que van venir després s’ho van trobar molt més planer tot.

Clamen contra el que ells consideren el “desert cultural”, que era l’Andorra dels anys 70, quan desfilen per aquí gent com Vargas Llosa, García Márquez, Semprún, Estellés, Martí i Pol, Ballarín, Víctor Mora, Maria Aurèlia Capmany, Romà Gubern... Francament, no veig aquest nivell de personal, als nostres dies.
Deixa’m discrepar, Luengo. Sí que hi ha hagut moments molt importants, pensa en la Universitat d’Estiu als anys que la va dirigir Maria Àngels Vilana, per exemple. No veig que hi hagi una diferència tan abismal entre els anys 70 i el que van ser els anys 90 i primers 2000, pel que fa a noms.

Donem per descomptades coses com la llibertat d’expressió i d’informació, quan abans-d’ahir posem que el 1975, a Andorra es podia prohibir un concert de Lluís Llach o una conferència de Xirinachs, multar una revista per un acudit gràfic, i tancar la papereria Sol perquè venia llibres eròtics.
Efectivament, les últimes generacions pensàvem que aquesta llibertat que vivim no tenia marxa enrere, que seria eterna, i ens comencem a adonar que no és així. Però s’ha de posar tot en context: el veguer Francesc Badia explicava com d’excepcional li va semblar la llibertat que es va trobar a Andorra per a algú que, com ell, venia de l’Espanya franquista. Es prohibien concerts i llibres per motius morals, però a la vegada es venien llibres obertament comunistes, com feia Àngel Pla a la llibreria Eureka, on tenia tota la col·lecció de Ruedo Ibérico. No era tot blanc o negre, hi ha contrastos i matisos. Es practicava molt l’art de fer l’andorrà. Els exiliats antifranquistes eren benvinguts sempre que es dediquessin a treballar i no se signifiquessin políticament. Hi ha contradiccions, incoherències, però potser era la manera de sobreviure.

Un moment significatiu és la prohibició del concert de Lluís Llach, el gener del 1975, després del rebombori que havia causat el de Paco Ibáñez el desembre anterior.
Espanya va limitar a 3.000 pessetes la quantitat amb què un turista podia entrar a Andorra, per castigar la suposada crema d’una bandera durant el concert. Allò va ser una catàstrofe per als comerciants, que no volien que es repetís i que estaven indignats: consideraven que els organitzadors del concert eren els culpables.

Un altre moment clau és l’Afer Droga, que acaba amb el judici a tretze joves, inclòs Sasplugas, per traficar amb herba. Allò va ser el cop de gràcia per al Centre Cultural.
Va ser el gener del 1977, un escarment, en van dir, i gairebé una pantomima, que es va saldar amb la condemna del mateix Sasplugas a quatre mesos de presó i 50.000 pessetes de multa... que no va haver de complir ni pagar perquè va ser immediatament indultat. Però va servir d’avís a navegants, Sasplugas marxa, i molts dels que es queden s’espanten i passen a un segon pla. 

Passa molt per sobre per l’atemptat amb bomba que va patir Maurice Vincent: va acabar marxant amb la família després de dos decennis al país. I no va ser per culpa de Franco.
En parlo al llibre, però no m’hi podia estendre. El cert és que no es va arribar a identificar els culpables. He intentat donar unes pinzellades de l’època, hi ha mols més episodis que no he pogut tocar...

...com el segrest de la revista ‘Reporter’, per exemple.
Per exemple. Però és que no podia fer una enciclopèdia.

Triï: entre aquella Andorra i l’actual?
La d’avui, sens dubte, no es poden comparar quant a llibertats. Els testimonis que en parlen destil·len una nostàlgia comprensible, bàsicament perquè eren joves. Però no oblidis que aquí tothom estava controlat per la policia. Toni Morell recorda la vegada que el van interrogar a la caserna de la Seu per una pintada –“Franco asesino”–que suposadament havia fet ell... a Andorra! Tot això avui és inimaginable.

Per acabar: això que explica que Sasplugas anava a Hollywood i exercia d’amfitrió de patums com Coppola, és una llegenda, és clar.
Ni parlar-ne. Ho diu Antoni Ubach i no tinc dubtes que és cert. Va ser jurat a Sant Sebastià i representant de Ted Turner a Espanya. Era un home elegant, encantador, carismàtic, i com deia Isona Passola, tothom l’estimava.