“Finalment, s’acorda adreçar una lletra a la Sra. Isabelle Sandy comunicant-li que aquesta corporació ha decidit posar el seu nom a un carrer de la nostra població en homenatge i reconeixement a la seva obra literària sobre el nostre país”. Aquest és l’últim paràgraf de l’acta del Consell del Quart d’Escaldes del 29 de maig del 1974. A banda d’encarregar el cònsol que miri de revertir la desastrosa situació econòmica de l’escorxador, d’ampliar la vorera amb voladís del carrer de les Escoles pel costat de casa Sucarana, d’ampliar el cementiri amb una nova bateria de nínxols –i una considerable inversió de 5,5 milions de pessetes– i d’aprovar sengles subvencions a l’Agrupació Sardanista (10.000 pessetes) i a la Unió Pro-Turisme (225.000), aprovava posar el nom de l’autora de Els homes d’aram a un carrer de l’aleshores Quart: el tram entre el Fener i Carlemany. Encara se’n diu avui.
Doncs bé: l’acta és un dels documents que es conserven a l’arxiu comunal d’Escaldes i que avui s’exposaran en les dues visites guiades i la conferència (Isabelle Sandy: memòria, història i mite, a càrrec de Carles Sánchez) que organitza avui amb motiu del Dia internacional dels arxius, que en realitat se celebra diumenge però que a Escaldes avancen quatre dies. Com hauran intuït, Sandy (Cos, 1884-Foix, 1975) en serà la protagonista absoluta, i això serà possible gràcies als fons sobre l’escriptora francesa que el 1993 hi van dipositar Daniela Sirés, el biògraf i marmessor literari de Sandy, Jean-Claude Chevalier, el fill de l’autora, Olivier Xardel. Una col·lecció heterogènia, diu l’arxivera, Montse Bota, però considerable i amb un grapat de joies. Per sobre de tot, els manuscrits, el de la seva primeríssima novel·la, Chantal Dunoy (1917), i també els de La Dryade (1922), Poèmes (1904) i L’autre Épopée (1914). Fa certa emoció passejar la vista per les llibretes un segle enrere que va omplir amb lletra de mosca aquesta dona de trajectòria fascinant, que va conèixer la glòria literària al París d’entreguerres, que es va cartejar amb Kipling –diu que n’havia llegit Els homes d’aram “not once only”, potser no cal exagerar–, que va simpatitzar perillosament amb Pétain i que ho va pagar amb l’ostracisme a la postguerra i la misèria al final de la seva vida.
Aviat en línia
El fons bibliogràfic el completen un parell de mecanoscrits, La ronde invisible (1926) i La vierge au collier (1931), així com la versió teatral de Les soutanes vertes, una col·lecció de 42 volums, entre els quals, set exemplars de la primera edició de Les hommes d’airain (Plon, 1923), pròlegs, col·laboracions en diaris i revistes i també les obres del seu marit, literàriament a l’ombra de Sandy: Un chêne, Le chant du soleil, Les voeux sécrets, Les cendres au soeil i Mes rencontres avec Barrès, i els manuscrits de Le cousine de Colete i Le Halo du monde.
El fons fotogràfic és també considerable, amb 160 negatius i 204 còpies en paper datats entre el 1926 i el 1971, essencialment estampes familiars sense datar ni ubicar paisatges, retrats i actes socials. La llàstima és que els documents andorrans són escassíssims. Tot plegat es completa amb una altra col·lecció de documents heterogenis: cartes, targetes de visita, fulletons, llistes, proves d’impremta (amb correccions, com la d’Andorre ou les hommes d’airain, datada el 28 d’agost del 1923, i les de La Nouvelle Andorre, 1949).
Un material poc conegut i o menys transitat, d’interès especialment per als estudiosos de l’autora i que els últims anys tan sols han consultat mitja dotzena escassa de persones. Res d’estrany, diu Bota, “perquè quan ens visiten escolars i els ensenyem el fons constatem amb certa tristesa que cap en sap res, de Sandy. Com a molt, que és el nom d’un carrer.” Continua sense existir als plans d’estudi, com remarcava amb estupefacció l’exsíndica Roser Suñé en la presentació de Èpica i història, la monografia que li acaba de dedicar Sánchez... que d’altra banda considera Els homes d’aram la primera novel·la andorrana, ni més ni menys. Potser la iniciativa de l’arxiu ajuda a compensar tanta indiferència. Això, i la pròxima publicació en xarxa del fons Sandy i de la col·lecció de fotografia del Comú, 180.000 documents datats entre el 1978 i el 2003, ja digitalitzats i pendents només de classificar i descriure. Només.