ArtalRoc exposa el fons documental de la novel·lista de Cos, inclòs el manuscrit original de 'Els homes d'aram'.

Diu Susanna Vela, la comissària de l’estupenda retrospectiva que ArtalRoc consagra des d’avui i fins al 31 de març a Isabelle Sandy (Foix, 1884-1975), que de petita, a l’escola, “ningú no ens n’havia parlat mai”, i que precisament per això, quan ara fa dos anys Jean Claude Chevalier va cedir a l’Arxiu el monumental fons documental de l’autora de Els homes d’aram que havia reunit i conservat en els últims quatre decennis, es va quedar “de pedra”. El que és segur és que no serà l’única. Quants lectors saben alguna cosa de la vida i l’obra de Sandy, més enllà que dona nom al minúscul passatge que connecta el Cap del Carrer amb les Arcades, i a un carrer secundari d’Escaldes?

Resoldre aquest desconeixement oceànic sobre l’autora que va posar Andorra al mapa de la literatura francesa –és a dir, universal– és l’objectiu de L’estel i la muntanya, que es diu així en honor del lema del regionalisme de to espiritual a què Sandy es va adscriure als anys 20, després de la revelació que va suposar per a ella el coneixement de Charles Brun, guru del moviment, i que ja no va abandonar mai més: la muntanya, per la natura; l’estel, per l’ideal.

El cas és que precisament Andorra va encarnar per a Sandy el paradís perdut de la seva Arieja natal que la industrialització i els conflictes subsegüents, que van culminar en la I Guerra Mundial, van enterrar per sempre al bagul dels records. Aquí va trobar aquella Arcàdia ruralitzant, patriarcal, d’una religiositat primària i tradicional que creia haver perdut per sempre. I la va trobar de casualitat: va ser l’hivern del 1922, quan La Dépêche du Midi ens la va enviar perquè s’empapés de la vida dels rudes contrabandistes i n’escrivís un reportatge.

Curiosament, d’aquest viatge, i del que el va seguir aquell mateix estiu, no en va acabar sortint cap reportatge, sinó el material per a Els homes d’aram, que Plon publicaria l’any següent, un èxit immediat que es va traduir de seguida a l’anglès. Sandy creia que havia descobert el paradís, que naturalment ubicava en algun moment abans de la devastadora industrialització: “Voyager en Andorre, c’est voyager dans le temps encore plus que dans l’espace”, deia. Una divisa que el 1922, quan ens va visitar per primera vegada, ja havia començat a deixar de ser ben bé veritat, però que ella va professar fins al final.

De fet, L’estel i la muntanya proposa un suculent viatge pel tram central del segle XX andorrà a través de tres moments decisius en la relació que Sandy va matenir amb Andorra i que serveixen de viu contrast entre la imatge ideal que li va quedar gravada a foc en el viatge epifànic del 1922 i el país real que començava a emergir a la modernitat. I tot això, a través d’un centenar de documents i de fotografies que repassen la trajectòria vital i literària de la novel·lista.

Kipling, des de Mont Louis

Els altres dos moments són el 1941, quan es va enrolar en l’equip del director Émile Couzinet que l’agost d’aquell any es va plantar al Mirador per rodar l’adaptació cinematogràfica de Els homes d’aram –en plena ocupació alemanya: quan es va estrenar l’estiu següent va ser un èxit rotund– i el 1965, quan una Sandy ja definitvament retirada a la mansió familiar de Saint Martin de Caralp, i pràcticament semioblidada, ens va visitar per penúltima vegada amb motiu de la inauguració del passatge que du el seu nom a les Arcades.

L’exposició inclou documents procedents del fons Chevalier, com ara el manuscrit definitiu de Els homes d’aram, però també les llibretes on anava esbossant la novel·la, procedent de la biblioteca de la Massana. També hi han col·laborat l’Arxiu històric d’Escaldes, que conserva un important fons fotogràfic sobre l’autora, i la Nacional, que ha reunit una quarantena d’exemplars d’una bibliografia que s’enfila fins a la setantena de títols.

Entre les curiositats, no es perdin l’estoig amb motius àrabs que forma part d’una de les escenografies de la mostra, i que és l’únic objecte que va ser propietat de Sandy que s’exposa a ArtalRoc, i la carta en què Kipling, ni més ni menys, la felicita per la publicació de Els homes d’aram, que diu haver llegit “not once only” (?). No és una sorpresa menor descobrir-hi que l’autor de El llibre de la selva –i del poema If!– va estar a escasos quilòmetres de nosaltres: “It is now some years since, standing on the mountain behind Vauban’s fort at Mont Louis, I looked over towards Andorra and wondered what sort of man and what lives lay behind the horizon towards which two mountain gens d’armes were folowing a rude cart (...) Those mountains of the South breed hard men under hard skies”. D’aquest periple en va sortir per cert un poema: A Song of French Roads. Però aquesta és una altra història.

Tampoc es perdin la col·lecció de documents sobre els projectes per obrir un túnel a Envalira (Sermet, Foundation Overseas Ltd, Ronchera i Casaus, Gianotti Frères...) que van proliferar als anys 60 i que s’exposen per primera vegada en públic. Ni les tres glosses mecanoscrites d’Esteve Albert –inclosa Tolosa d’Isabelle Sandy–, ni la pel·lícula que clausura la visita, Recorrent les altes Valls d’Andorra (1933). Diu Vela que és possible, només possible, que l’ambaixada francesa lligui una projecció de la pel·lícula de Couzinet, i tot plegat, en fi, s’ha reunit al catàleg, en què Alba Doral, Dúnia Ambatlle, Txus Lluelles, Joan Peruga, Cinta Pujal, Imma Tor, Júlia Fernáneez, Yvan Lara, Roser Calvo, Claudine Pailhès i el mateix Chevalier disseccionen la complexa, polièdrica i fascinant carrera de Sandy.