Jacint i Mireia Berenguer identifiquen el col·leccionista que el 1955 va adquirir el fragment de Santa Coloma però li perden el rastre als 70.

Retinguin aquest nom, que no és fàcil: Nourham Manoukian. Així es deia l’últim i feliç propietari conegut del Sant Gregori, un dels dos pares de l’Església que decoraven  l’intradós de l’arc central de Santa Coloma al qual li havíem perdut la pista el 25 de març del 1955, quan la vídua de Léon Cassel va treure a subhasta la col·lecció del baró, inclòs el Sant Silvestre columbià i, atenció, la Verge entre dos sants procedent de Sant Cristòfol d’Anyós. Sí, home, el fragment mural perdut també des del 1955 i que al desembre va ser redescobert de rebot per dos historiadors catalans –Carles Mancho i Cristina Tarradellas– a la mansió d’un col·leccionista francès que continua en l’anonimat. 

Però això ja ho vam explicar mesos enrere, així que tornem al Sant Gregori, a qui Jacint i Mireia Berenguer fa anys que segueixen la pista. Van ser ells els que el 2020 en van traçar l’itinerari des que va ser arrencat l’octubre del 1932, amb la resta de les pintures romàniques de Santa Coloma, fins a la subhasta de l’Hôtel Drouot de París, el març del 1955. Fins ara, que l’han recuperat en un fascinant article, una mena de thriller artístic que publiquen a l’últim número del Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi sota el lema El periple de dues pintures andorranes: noves aportacions. Abans de continuar, sàpiguen que en aquesta història, com en totes grans històries, hi ha bones i males notícies. La bona du el nom de Manoukhian, col·leccionista i antiquari francès d’origen armeni amb botiga oberta al número 11 del carrer de Provence, a Montmartre, que va ser l’adjudicatari del Sant Gregori i de la Verge entre dos sants. En va pagar 265.000 francs per l’un, i 200.000 per l’altre. La Verge la va revendre en algun que els Berenguer no han pogut determinar i molt probablement a Léon Salavin, magnat de la xocolata, que el 5 de desembre del 1973 la va treure de nou a subhasta. Va ser en aquesta ocasió que la van adquirir els col·leccionistes a casa dels quals la van redescobrir al desembre Mancho i Tarradellas.

Resolt l’enigma de la Verge, quedava per escatir el de Sant Gregori, que curiosament Manoukhian, especialitzat en art déco i art nouveau, va conservar a la seva col·lecció particular. Quan l’home va morir, el setembre del 1993 a Aubervilliers, sense esposa ni descendència directa, els seus marmessors van treuren a subhasta la col·lecció: va ser el 17 de desembre del mateix any a la casa Drouot Montaigne de París. Els Berenguer tenien lògiques esperances de trobar-hi la pista definitiva que els havia de conduir fins a l’actual propietari del nostre Pare de l’Església perdut. Però va resultar que no,  aquesta és la mala notícia que els avançàvem unes línies més amunt: “El Sant Gregori andorrà no figura en el catàleg ni fou objecte de subhasta. Avesat Manoukhian a vendre obres de la col·lecció particular, feia temps que també s’havia desprès d’aquesta pintura, que segons un reportatge publicat el desembre del 1966 a la revista Connaissance des Arts encara conservava a la seva casa del carrer Drevet”. 

La pista es perd a la rue Drevet
Els Berenguer van provar fortuna amb els descendents de la legatària universal de Manoukian –Jenny Guerdan, cosina germana seva i la mateixa que va triar tres mesos, tres, després de la mort del mateix Manoukian, a treure’n la col·lecció a subhasta, i també va sortir llufa: “En la documentació que conserven els fills [de Guerdan] no s’ha trobat cap rastre de la venda del Sant Gregori, que pel que ens van comentar, probablement devia produir-se a la dècada dels 70, ja que en les visites que solien fer a la casa de Manoukian als anys 80 i 90 no recorden haver-hi vist ja el Sant Gregori, malgrat que per les dimensions considerables 170 per 70 centímetres– l’haurien d’haver tingut present”.

Per resumir: que el Sant Gregori es va acabar esfumant quan semblava que el tenien a tocar. Ens queda el consol que el seu company, el bon papa Silvestre, forma des del 1941 part de la col·lecció del Mead Museum de l’Amherts College de Massachusetts. Però si els Berenguer han tingut la paciència i l’habilitat d’arribar fins a Manoukian, s’hi poden jugar un peix que més aviat que tard li acabaran trobant la pista al nostre Sant Gregori. Un papa no pot desaparèixer sense deixar rastre.