Són a Meritxell. Al santuari. Sergi Mas i Hèctor Mas. L’avi i el net. “Ets creient?”, li demana el segon. “Quines coses em preguntes! És com si em demanessis si soc verge. No ho sé... En tot cas, sóc un mal creient, un dels que té dubtes. Dels pitjors que hi ha”. La clara i breu incomoditat que la qüestió suscita reflecteix el que va ser, probablement, el major repte del documental: la condició de net li obria a Hèctor les portes d’una intimitat que difícilment hauria pogut traspassar un altre director; però a la vegada posava en perill que certs temes poguessin ser abordats amb naturalitat. Hi ha coses, en fi, de les quals rarament parlarem amb un pare, amb un germà o amb un avi. Potser perquè es donen per sabudíssimes. Aquesta de si ets "creient" o no, per exemple.

S’ha de dir que és només un breu moment i que Sergi –grandíssim conversador, l’últim que ens queda amb el permís de Toni Ubach– de seguida supera el desconcert inicial i improvisa una resposta a l’alçada del personatge. De fet, aquest sigui possiblment el gran encert del director: que en cap (altre) moment es traslladi a la pantalla la seva íntima, personalíssima condició de net, i que aquest moment Meritxell sigui a l’hora del balanç un fet anecdòtic. La resta de la pel·lícula és un pulcre, exquisit retrat de qui encarna amb tota probabilitat el més pròxim a l’ideal de l’artista total, renaixentista, que hem tingut per aquí dalt: tallista i gravador, etnòleg i col·leccionista, folklorista i narrador, treballador incansable i de la vella escola, de quan l’art –diu– es practicava més que no s’explicava: “Ara està molt intel·lectualitzat; en una obra importa més el discurs de l’autor que no el que ha fet”. Per això reivindica la seva essencial condició d’artesà, “perquè en l’artesà es comprèn que hi ha l’ofici, i en l’art actual això no sempre és imprescindible”. Ho diu mentre amb el burí talla unes musicadures, parla amb la gata, una entre la desena de felins que pul·lulen per allí, en el mil·limetrat desordre del taller de la casa Duró d’Aixovall –“Em deixes mirar si trobo una goma, Coco?”– o exhuma de l'armari un saler de pastor del XVIII.

Tot plegat –ell, la Coco, el burí i el saler– són relíquies i ho sap: “Podem aprendre a respectar-les però seria absurd recórrer-hi com a mitjà expressiu: com ressuscitar un cadàver”. Se sap també al tram final del camí –“Es va acostant, sí, és inevitable”– i la qüestió li serveix per reivindicar la seva filiació llibertària: “La mort és àcrata, el més igualitari que hi ha; com deia Peret, és una porta que tots, tots haurem de travessar”. Ho diu sense angúnies ni entusiasmes. Diu que ha sigut feliç entre escudellers, pasteres i caixes de núvia. És conscient de l’edat d’or de les arts plàstiques locals –una altra cosa és, diu, si els molts artistes avui en exercici encarnen la idiosincràsia del país o si, ai, la seva obra seria exactament la mateixa si treballessin en qualsevol altre lloc– i es penedeix, atenció, “de no haver deixat anar més la imaginació, de tenir por que em prenguessin per boig”. D’aquí que es permeti un consell als que venen al darrere: “No tingueu por d’expressar una idea, per boja que sembli, i d’anar més enllà de la correcció formal”.

Se li ha d’agrair a Sergi Mas, el documental, que no sigui el catàleg il·lustrat d’una obra monumental en què es podia haver convertit, i que hagi optat, en canvi, per explotar el costat més humà del personatge. La factura minimalista és tècnicament impecable, inclosa l’estupenda banda sonora que firma Lluís Casahuga i amb moments d’altíssima volada poètica: al taller, amb el burí a la mà i aquella músiqueta eixuta i atàvica que emet quan percuteix la fusta; o el final, assegut al banc de la placeta de Santa Filomena –“Quan el sol no toca a Aixovall, és que encara no ha sortit a la vall”–, aixecant-se, entrant a casa i deixant al darrere un buit enorme. Dir que podria passar per un capítol d’Arts i oficis –la sèrie del Canal 33 concebuda, gestada i parida amb una passió molt similar– no és desmerèixer-lo en absolut. Al contrari. Però sí que és constatar que els 25 minuts de Sergi Mas es queden curts, curtíssims, i que això hauria d’haver sigut només un començament, un esbós, un pilot o com li vulguin dir. Però no ho és, quina llàstima.