Ha documentat des del 2010 l’auge de l’extrema dreta a Catalunya i Espanya, i a Europa a partir del 2015, quan ja li havien pres la matrícula i a casa no podia exercir l’ofici de fotoreporter des de la barrera. Ho explica a ‘Tots els colors del negre’, que avui ha presentat a la Farga Rossell.
Arribava a la Farga Rossell precedit d’una aura de fotoreporter audaç, per no dir temerari, que s’ha atrevit a documentar els ous de la serp primer a casa i, quan els seus espècimens el van tenir clissat, a Europa, i que pel camí s’ha endut uns quants cops de puny de propina. Cicatrius de guerra. Jordi Borràs (1981) ha documentat i traçat des del 2015 el mapa de l’extrema dreta continental, i el resultat és Tots els colors del negre. Podria haver dit del fatxa i hauria quedat més clar, però a Borràs li agraden les subtileses i desglossa el genèric fatxa, que vindrà a ser com l’espècie, en múltiples famílies, classes i ordres. Perquè no és el mateix, encara que ho semblin, l’extrema dreta que la ultradreta, els feixistes que els neofeixistes i els post feixistes, els falangistes que la dreta radical populista, els nazis que els neonazis i fins i tot els nazifeixistes: “Una sopa de lletres que no te l’acabes i que cal distingir per intentar entendre però que comparteixen, això sí, un tret comú: la negació dels drets humans i de la igualtat entre els éssers humans, dos dels fonaments bàsics de les democràcies liberals”.
Tots són fatxes, sí, però cadascun ho és a la seva manera. L’hongarès Orban, per exemple, paradigma del fatxa postmodern que no propugna explícitament l’ús de la violència per aconseguir objectius polítics i que s’ha mimetitzat amb els polítics socialdemòcrates per minar la democràcia des de dintre. “Hongria no és ben bé una dictadura, però tampoc una democràcia plena, sinó una democràcia il·liberal: un fenomen nou”.
D’on surt, aquest inquietant xup-xup? Diu Borràs que l’auge de l’extrema és el símptoma que alguna cosa no funciona, i que aquest moviment aprofita qualsevol crisi no resolta –econòmica, social, territorial– per proliferar. I estem precisament en aquell punt que presagiava Gramsci, ni més ni menys, en què el vell món no acaba de morir i el nou encara no ha tingut temps de néixer: “És aquí quan sorgeixen els monstres”. Els fatxes, vaja, que aprofiten el malestar no resolt de les classes mitjanes per posar els ous de la serp i buscar un “papus” –en afortunada expressió de Borràs– a qui engiponar-li la culpa: l’immigrant, el jueu, el musulmà, l’homosexual... l’independentista! Aquí se li va veure una miqueta el llautó, la veritat, perquè per aquesta mateixa regla de tres hauria pogut afegir-hi, ale hop, Madrid, per no dir Espanya –culpables últims de tots els mals que assolen Catalunya: “Madrid ens roba”, recorden?– i, ja que hi som, la mateixa extrema dreta, o la dreta que per definició (seva) és sempre reaccionària, el papus que sobrevola Europa.
Borràs sap òbviament del que parla i és evident el viratge cap a una dreta dura de bona part del continent, mirin no només Hongria, sinó també la Itàlia de Meloni i ja veurem què passarà a les pròximes presidencials franceses. Però sorprèn que aquest hàbil sexador de fatxes, entesos com aquells que pretenen imposar els seus ideals si cal de forma violenta, hagi passat per alt els que tenia més a la vora, i que són, ai, els carlistots bascos de tota la vida transmutats en (ex)terroristes, avui redimits per obra i gràcia de la generosa esquerra governamental espanyola. Mil morts sota la catifa i pels pèls no van ser la força més votada al País Basc. Però el perill és l’extrema dreta.