Si els agraden les pel·lis de Lynch, posem que parlo de Mulholland Drive o de Twin Peaks, i si els va subjugar Memento –que no és de Lynch, sinó de Christopher Nolan, però és igual–fins al punt que la van haver de veure quatre vegades per entendre-la, farien bé de no perdre’s La neu dins aquesta pluja, el debut d’Alfons Casal com a dramaturg, que clausura dijous i divendres al Comunal la Temporada. Com Lynch i com Nolan –i també com Pinter, ara col·lega– Casal ha construït un artefacte que liquida sense contemplacions la línia temporal i posa l’espectador davant d’un trencaclosques d’escenes que haurà de reconstruir en l’ordre adequat per donar-li i trobar-li el sentit. Ho diu gràficament el director, Marc Rosich (Mequinensa, Pedra de tartera): “És com una bola de neu d’aquestes que es venen com a record, que la sacseges, el paisatge es difumina i desordena i has d’esperar que els floquets es vagin dipositant de nou per interpretar-lo correctament”.

L’arquitectura de La neu dins aquesta pluja és probablement el més agosarat, perquè en el fons l’autor ens està parlant del que parlen totes les obres d’art des que el Cromagnon aquell va empastifar els murs d’Altamira: les dificultats de comunicació entre els personatges, el que interpreta Oriol Guillem (Víctor), la seva dona, Lysa (Ester Cort) i Sally (Clàudia Riera), filla d’un primer matrimoni d’ell amb una tal Bet que sobrevola la trama però que no apareix mai a l’escenari: “Com acostuma a passar en moltes obres primerenques, Casal ha volgut posar tota la carn a la graella, en aquest cas les relacions tòxiques que acabem mantenint amb els altres empesos pels desitjos frustrats i, atenció, també per als acomplerts”. No ens esperem per tant una sitcom amb menjador i sofà. Les escenes –una roda punxada en un revolt inhòspit, un encontre sota la pluja, una cita romàntica en un restaurant de carretera, una foto Polaroid per deixar-ne testimoni, un intercanvi de llibres– es van repetint en un espai que Rosich defineix com una mena de “llimbs” –la ment del protagonista– però que ningú no s’espanti: “Entens tot el que passa, però no en quin moment de la línia temporal, aquesta és la feina que li toca fer a l’espectador. Segons com encaixi les peces, hi haurà un o altre final”.

La neu dins aquesta pluja, en fi, és la producció gran de l’Escena Nacional per a aquest curs, i l’equip tècnic el completen Maria Solsona (vestuari), Sylvia Kuchinow (il·luminació), Joana Martí (escenografia) i Lluís Casahhuga (espai sonor).