N’hi ha que sempre havíem tingut la intuïció que el destí d’Andorra era convertir-se en una subcomarca de l’Alt Urgell o, amb una mica de fortuna, en una comarca amb tots els ets i uts, posem que un Pallars o la Vall d’Aran. Que no està malament, ep, però que no és ben bé el mateix. I que si avui som un país independent i sobirà, amb cadira pròpia a les Nacions Unides i amb l’acord d’associació amb la UE pendent ratificació es deu a una improbable conjunció d’atzars i caramboles que s’han anat succeint al llarg dels últims mil anys, com a mínim. Que som el que som avui gairebé de miracle, repetim-ho, i consti que la feliç expressió no és nostra sinó del copríncep Mitterrand.

Doncs bé, el número 11 dels Papers de Recerca Històrica, que reuneix una trentena llarga d’articles sota el lema Moments delicats en la sobirania d’Andorra i que es va presentar ahir al Consell General, confirma aquella antiga intuïció. Exagerem? Home, per no ser pesadets deixarem per a unes línies més endavant el paper estel·lar que en aquest relat li correspon per dret propi al bisbe Simeón de Guinda, el campió absolut de la nostra independència. Pensin que el març del 1881 –com qui diu, abans-d’ahir– el ministeri d’Exteriors francès rumiava un audaç pla per cedir Andorra a Espanya a canvi de Llívia i de la Vall d’Aran –amb un pla B sota la màniga: repartir-se salomònicament el país, tallar per la capital i cap amunt, per a uns, i cap avall, per als altres. L’ocurrència no va prosperar, ves a saber per quina carambola, però que s’arribés a plantejar genera una certa inquietud.

Hi va haver altres moments “delicats”, com eufemísticament diu el títol del volum. Més aviat vam tenir un peu i mig a l’abisme. Entre el 1642 i el 1652, en plena Guerra dels Segadors i en el moment que Catalunya es va passar amb armes i bagatges al costat francès, Pau Duran va ser expulsat del bisbat i el rei gavatx va exercir en solitari el cosenyoriu. La cosa es va girar de l’altre costat el 1793, quan el comitè revolucionari de Foix es va negar a acceptar la quèstia, el cosenyor francès va fer mutis i no va tornar fins al Decret imperial de Napoleó, el 1806. Però és que entre el 1795, quan va morir Josep de Boltas i el 1797, quan Francisco de la Dueña y Cisneros va ser nomenat bisbe, no vam tenir copríncep: ni l’un ni l’altre. Orfes. I vam sobreviure, tu.

Podríem seguir, en fi, amb l’impàs que es va obrir el 1513 quan Ferran el Catòlic conquereix el regne de Navarra i absorbeix tots els dominis peninsulars de Caterina, i el senyoriu d’Andorra recau en l’esposa de Ferran, Germana de Foix, a qui consta que els andorrans vam complimentar amb la reglamentària quèstia. En morir Germana, Andorra hauria d’haver revertit en l’emperador, el seu net Carles, com ho va fer per exemple el vescomtat de Castellbò. Però tampoc no va anar així. Diu Carles Gascón  que per una qüestió de rang: el cosenyor de Foix devia homenatge al bisbe d’Urgell, vassall seu segons els termes del Pariatge. I era impensable que tot un emperador, Carles I, es reconegués inferior a un humil prelat pirinenc. Un altre miracle, vaja.

A Moments delicats en la sobirania d’Andorra n’hi trobaran un grapat, d’episodis en què vam caminar sobre l’abisme. Però n’hi falta un que acostuma a passar desapercebut, també aquí, qui sap si per mala consciència: el coprincipat de Pétain durant els anys més durs de la II Guerra Mundial. Recordin que el maréchal ha sigut conspícuament esborrat dels nostres llibres d’història, no el busquin ni a la Nova aproximació a la història d’Andorra ni a la llista de Coprínceps que il·lustra les parets del Consell General, com si no hagués existit. Ho compensarem amb el llibre d’actes de les jornades sobre Simeón de Guinda que van tenir lloc el maig del 2023, que constitueixen un complement ideal del dossier central, perquè el bon bisbe navarrès felipista confés va evitar, ell tot sol, que el primer borbó espanyol es cruspís Andorra l’endemà mateix de la Guerra de Successió, quan nosaltres havíem sigut tan austriacistes com els catalans. O més. I ja sabem com els va anar a ells amb el Decret de Nova Planta. És clar que ells no tenien un Simeón.

Papers de Recerca Històrica, per resumir, és una autèntica mina. 372 pàgines distribuïdes en tres seccions –el dossier central, amb els moments pròpiament dits i articles de Joan Massa, Albert Villaró, Maria Jesús Lluelles, Domènech Bascompte, Meritxell Mateu, Gerhard Lang-Valchs i Carles Gascón; les actes del bon Simeón, amb aportacions de Benigne Marqués, Jordi Pasques, Alfred Llahí, Joan Lluís Ayala, David Mas, Jordi Buyreu, Teresa Rodrigo, Robert Lizarte i Quim Valera, entre  d’altres; i l’habitual Miscel·lània, més irregular però amb sorpreses com La filatèlia a Andorra (1967-2023), de Miguel Abad, i L’escoliosi de la catedral, d’Alan Ward, i la perla del número 11, l’homenatge a Fiter i Rossell pel 275è aniversari del traspàs de l’autor del Manual Digest, coordinat per Antoni Pol i amb les 55 màximes christianes del nostre prohom estupendament il·lustrades per Jordi Casamajor.

No s’hi amoïnin perquè això no quedarà aquí, en tornarem a parlar.