Estem tots d’acord amb l’abundància de títols i autors, inimaginable fa deu anys. Com l’hem de gestionar? Algunes idees: facilitant-ne la distribució, donant suport a la promoció i sobretot, estimulant-ne la traducció. 

Vostès perquè són molt joves, però n’hi ha que recordem quan les novetats andosines per Sant Jordi es podien comptar amb els dits d’una mà i encara te’n sobraven uns quants. Eren els temps heroics dels pioners en això d’escriure, quan molt de tant en tant, i no precisament per Sant Jordi, et queia a les mans una novel·la d’Albert Salvador o un Morell de tardor, quan Peruga començava el cicle de la Sumpta, Gibert s’estrenava com a poeta, Villaró donava la campanada amb Obaga i Colom havia guanyat el Martí i Pol i prou. No hi havia ningú més. Alguns ens hem de fregar els ulls dues vegades per creure que l’abundància d’avui és real. El millor de tot és que no és casualitat: cada vegada es publica més i cada any surten nous autors. Que entre la munió d’autors dels nostres dies n’hi hagi un grapadet d’exportables és una pura qüestió de probabilitats. El que era un miracle és que en un país com el nostre on no escrivia quasi ningú coincidissin en el temps Morell, Salvadó i Peruga.

D’acord: és un públic parcialment captiu i les vendes es concentren especialment per Sant Jordi. Però la narrativa local ven: els editors s’hi atreveixen i els llibreters hi confien perquè arriba el dia i el públic respon. El que sembla evident és que cal aprofitar el moment dolç de les nostres lletres perquè els autors puguin trencar un doble sostre de vidre: el primer de tots, la frontera, que venguin també Runer avall. El segon, tant o més important encara, és el de la llengua: cal urgentment traduir els nostres autors. En primeríssim lloc al castellà, el nostre mercat immediat i més natural. I posats a demanar, però després, al francès i a l’anglès.

Tant en el primer aspecte com en el segon és decisiu el suport de l’administració. I aquí és on començaran a sorgir els dubtes: quins són els autors homologables, promocionables i traduïbles? Si m’ho pregunten a mi, els faré ràpidament la meva llista, tan vàlida (o tan poc) com la de qualsevol. Però el que intento dir és que ja és hora d’acabar amb la menjadora que són les subvencions culturals en el format actual, on sembla que tothom tingui dret a rebre un pessic per fer realitat el seu somni, ja sigui publicar un llibre, editar un disc, rodar un curt o pujar una obra de teatre a escena.

En totes aquestes disciplines hi ha el gra i hi ha la palla, és una llàstima però el món i la vida són així, el professor de El Club de los poetas muertos s’equivocava, jo també hauria volgut néixer amb el do de Jacinto Antón i mirin, i la missió de l’administració en aquest punt no és acontentar tothom amb les escorrialles sinó distingir el talent, regar-lo, mimar-lo i fer-lo créixer. Com? Concentrant els recursos en projectes sòlids, vostès ja decidiran quins. Perquè tots sabem escriure però això no ens converteix a tots en escriptors.

Una altra conclusió que té a veure amb el llibre i que va més enllà de Sant Jordi: tenim un problema seriós amb les llibreries, que no han resolt ni la FNAC, amb tot el seu múscul, ni tampoc La Trenca, amb tota la seva vocació. Totes, aquestes i les altres (La Llibreria, Idees) ofereixen gairebé el mateix producte, amb matisos que no contradiuen aquesta premissa, i cap ofereix (o només esporàdicament) el que busca qualsevol lector que trepitgi una llibreria  més enllà de Sant Jordi: fons editorial. No demano, entenguin-me bé, una Central, una Laie ni tampoc una Ombres Blanches. Però de veritat és inviable una llibreria equiparable a la gironina 22, on els llibres vessin i hi hagis de tornar perquè no te l’acabes en una tarda (ni en dues)? Per ser justos, no tota la culpa és seva. Ni molt menys. Tan preocupats que estan alguns pel català, aquí tenen un altre os per rosegar: eliminar d’una vegada les traves burocràtiques a la importació de llibres (i reexportació, en el cas de les devolucions). Vet aquí l’autèntica espasa de Dàmocles que condemna el negoci llibreter a la minoria d’edat.

[He dit que no hi ha una llibreria homologable a Andorra? M’equivocava. Existeix: es diu Moby Dick, la porta el meu amic Frédèric i la trobaran amagada en un raconet de l’Alzinaret. Té una sola pega (!?): que és francesa.]