Tenim el comissari Cerni Llop en hores baixes, així que Ludmilla Lacueva li ha donat feina: resoldre l’assassinat de Roc Fuertes, cacic local que apareix degollat a la plaça d’Ordino el matí de les comunals. Ho relata a ‘Vots de sang’, que ahir va presentar a l’Art Hotel. Ple absolut, per cert.
Què volen que els digui: la primera vegada que vaig llegir que l’epicentre de Vots de sang era Sornàs, DC, em va donar el que en castellà en diuen la risa floja: Sornàs!? El Sornàs d’Ordino, amb els seus petròglifs i la seva capelleta de Sant Roc, capital del nostre crim més o menys organitzat? Com Corleone, però a les Valls del Nord? Vaig pensar que la meva amiga Ludmilla havia tensat massa la corda de la credibilitat, per molt que tot lleial lector estigui disposat a suspendre-la fins a límits irracionals com a mínim en les cinquanta primeres pàgines de la novel·la. Després l’he sentit argumentar unes quantes vegades aquesta insòlita elecció, ahir ho va tornar a fer en la presentació (per fi, un mes després d’arribar a les llibreries) i cada vegada li veig més sentit: diu que els microcosmos petits, per no dir ínfims, claustrofòbics, oculten sota una capa de formalismes i de convencions un xup-xup de secrets, de rancúnies i de greuges transmesos de generació en generació que només esperen una espurna per fer saltar pels aires aquella idíl·lica tranquil·litat, i on regeix la llei del silenci i la desconfiança cap al foraster al més pur estil sicilià.
Se’n recorden de Vacas, el sensacional debut de Julio Medem, que retratava l’odi secular entre dos caxerios veïns que s’acabava resolent de forma tràgica a la Guerra Civil espanyola? Doncs una cosa així, però amb el plus d’un element tan nostrat, tan idiosincràtic, tan ordinenc com l’entranyable cacic local. A Vots de sang respon al nom de Juanito Robles, integradíssim i casat amb una respectable pubilla, però convenientment és un foraster, enriquit gràcies al contraban. Despòtic, sense escrúpols i immensament ric: un indesitjable, vaja. Sense el seu consentiment a Ordino no es mou ni una fulla. Així que són legió els que se la tenen jurada. Amb un hereu, Roc, tan odiós com ell, candidat a les comunals i que apareix degollat, i lligat a l’argolla de la vergonya, el matí de les eleccions. Se’ls ha girat feina al comissari Cerni Llop i a l’exbatlle Climent Masoliver.
No hi busquin cap similitud amb polítics reals. Encara que en tinguin la temptació i alguns candidats a la punta de la llengua perquè perdran el temps, adverteix. Però què volen que els digui, un servidor és el primer que va fer, i els aconsello que vagin posant noms (reals) als cadàvers (ficticis) amb què l’autora ha esquitxat la novel·la. És un exercici molt higiènic. Ajuda a purgar. En fi, que com va dir Noemí Rodríguez, ahir en funcions de presentadora, al cap de quatre casos (i un cinquè en camí) el bon Cerni és com de la família, i ens ho fa passar malament a tots si el veiem enfonsat per una mala ratxa.
La meva amiga Ludmilla, per acabar, s’ha fet un raconet en la nostra literatura, també en la catalana, de la manera més noble possible, que és anant per lliure, al marge de capelletes i cenacles, sense fer-li la pilota a ningú, tirant cap endavant i fent el que li demana el cos, que és una molt legítima literatura d’entreteniment –i consti que això ho diu ella– amb homeopàtics tocs locals i que ha sabut construir un territori literari perfectament recognoscible i creïble. Que tiri més cap a Agatha Christie que no a Raymond Chandler (o a Albert Villaró) és un però menor, molt menor que a molts –començant per ella– els semblarà virtut, i no vindrem nosaltres ara a contradir-ho. I una cosa els podem assegurar: no hi ha ningú en aquest país que li faci ombra a l’hora d’organitzar un sarau literari i d’exercir com a amfitriona. Ningú. A més, ho va petar. Deu ser que enyorem la part siciliana que portem dintre.