Hi havia dubtes sobre la idoneïtat del Comunal com a escenari líric. Dubtes raonables, perquè les dimensions són les que són, la platea quasi s’enfila a l’escenari i en fi, tenint un Centre de Congressos i un Auditori Nacional especialment concebuts per a aquestes aventures, no sembla del tot evident que haguéssim d’innovar. De fet, als assajos del matí havia quedat clar que des de la butaca la veu de Golda Schultz arribava bé, que havia tingut prou camí per expandir-se, però –admetia Jordi Sabata, codirector de la Temporada– les proporcions minúscules de la sala fan que des de l’escenari la veu se senti un pelet seca, i que la cantant es vegi obligada a prestar especial atenció a l’acústica i a cantar d’una manera “més mental”.

És clar que això era al matí i sense públic, a butaca pelada. Al vespre, i amb mitja entrada més que correcta –tres quarts de platea– per a un recital que no ha tingut el temps que mereixia per promocionar-se, la cosa va sonar estupendament. No és el Comunal una sala fàcil per a una proposta lírica, ni probablement adequada, però les mides són a la vegada el seu punt dèbil i el seu major atractiu: veure i sentir com qui diu a un pam la veu neta, brillantíssima de la mezzo sud-africana és un raríssim privilegi.  Pensin que Schultz ha cantat al Metropolitan, a la Royal Opera House i a l’Opéra National. I pensin com es deu veure (i sentir) des del galliner. Ni amb allargavistes. Compensa aquesta rara, excepcional intimitat que et permet tancar els ulls i somiar que Golda està cantant exclusivament per a tu les dubtoses qualitats sonores del Comunal? Juraria que els que vam tenir l’oportunitat de presenciar-ho ho tenim clar. I m’encantaria saber el que en pensa ella.

Pel que fa al recital, què volen que els digui. Que entre nosaltres el lied sigui un gènere gairebé marcià –tot i que aquest curs no ens podem queixar: recordin Benjamin Appl al ClàssicAnd i també en un escenari ben pintoresc: el saló dels Passos Perduts de Casa de la Vall– és un d’aquells rars misteris de l’univers, perquè es tracta d’una immillorable via d’entrada al cant. Potser l’arrel indiscutiblement germànica –un no pot deixar de demanar-se quina sinuosa línia porta des dels bàrbars de Hermann a Teutoburg fins als cims lírics del XIX alemany– ens ha jugat una mala passada, però nits com la d’ahir han de convèncer públic i programadors que la lírica no comença ni acaba en el gran repertori operístic.

Schultz, en fi, va brillar especialment a Das lied der Trennung, a Romanze aus Rosamunde i als aires balcànics de Suleika,  li hem d’agrair el gest d’incloure dues compositores al repertori –Clara Schumann, òbvia, però Amy Beach, no tant– i no hauríem de deixar-ho estar sense reconèixer el pianista, Gary Matthewman, habitualment a l’ombra de la veu però que va fer el que ha de fer: donar-ho tot perquè ella brilli. I amb un Steinway, que mai fins ahir havia sonat al Comunal. Quina nit. Si no van venir, s’ho van perdre. Però una mica més de promoció tampoc no hauria sobrat.